diumenge, 23 de juliol de 2017

"Deia la Virginia Woolf...", Glòria Berbel glossa 'Amb dits de molsa'

Deia la Virginia Woolf que una bona novel·la és aquella que el fa PENSAR o SENTIR. Deia que ha de posar el ganivet entre les juntes del cuir amb el que la majoria de nosaltres estem recoberts. Que ens ha de posar incòmodes i certament alerta. Deia que el sentiment que ens produeix una bona novel·la no té perquè ser purament dramàtic i, per tant, propens a desaparèixer quan sabem com acaba la història. Ha de ser un sentiment DURADOR sobre assumptes que ens importen d’una manera o una altra. Una bona novel·la, deia la Woolf, no necessita tenir trama; no necessita tenir final feliç; no necessita tractar sobre gent simpàtica o respectable, no necessita ser com la vida que coneixem.
L’única manera de decidir si una novel·la és bona o dolenta, assegurava la Virgínia Woolf, és simplement observar les nostres pròpies sensacions a l’arribar a l’última pàgina. Si ens sentim VIUS, FRESCOS i PLENS D’IDEES, llavors és bona; si ens quedem FARTS, INDIFERENTS i amb POCA VITALITAT, llavors és dolenta.
“Amb dits de molsa” arrenca amb un pròleg que ens situa al Moll de la Costa, al port de Tarragona, amb una barca carregada de gent que s’endinsa al mar per fer una sortida ornitològica i observar les diferents espècies d’aus de la zona. L’excursió acaba amb la troballa del cos d’una persona enganxat a una boia i que està sent devorat per alguns ocellots. Aquest és el començament impactant d’una novel·la que es podria etiquetar com un “thriller”, amb les seves intrigues, que ens fa entrar en un submón fosc, de corrupció, de delinqüència i petites màfies. O es podria etiquetar, també, com una novel·la d’amor i passió.
Però això no ho desvetllaré, ho haureu de llegir... L’Alfons es segueix superant. L’estructura de la novel·la és fàcil, és àgil, és lleugera i agraïda. Està dividida en quatre parts i els capítols són curts, molts d’ells amb aquell final que et convida a continuar perquè el lector es queda amb les ganes de saber què passarà, que vindrà després d’allò que ens ha posat sobre la taula però que no ens acaba de mostrar.
La primera part és la que ens presenta els personatges principals: La Roxana, la immigrant peruana que deixa enrere la seva terra natal i les seves dues filles per buscar fortuna en aquesta terra promesa; l’Ignasi Torres, l’agent immobiliari carregat de duros gràcies, sobretot, a l’especulació i algun que altre “xanxullo”; i la Carlota, la noia jove i guapa que s’apunta a les classes de ioga on va l’Ignasi i de qui ell, s’enamora perdudament.
Així arrenca la novel·la...
Tres vides molt diferents que només tenen en comú que tots tres són fills de la immigració. En el cas de l’Ignasi de pares cordovesos, en el cas de la Carlota de pare d’orígens extremenys, tot i que va néixer al Carmel. I la Roxana que prové de les illes flotants del gran llac inca, al Perú, d’un món radicalment diferent al que es troba aquí. Aquests tres mons tan distants entre si convergiran en l’espai i en el temps, i d’aquest creuament en sorgeix una història plena de passions i d’intrigues.
No vull donar moltes més pistes...
És una novel·la molt ben tramada, d’aquelles històries en què es té la sensació de què es tanca el cercle tot i que, segurament, molts lectors desitjarien que es tanqués d’una altra manera.
M’agrada la seva utilització del llenguatge: directe en els moments en què s’ha de passar a l’acció sense miraments, suau i delicat i amb un ús de les metàfores molt ben triades quan les escenes ho han necessitat, sobretot en les escenes més calentes... Amb dits de molsa... Bonica metàfora que evoca uns dits suaus i flonjos...
L’Alfons ens passeja en la seva novel·la pels racons de Tarragona que ell tan bé coneix, també ens fa visitar el Priorat i les seves vinyes o ens porta a Lima o al Carmel. Uns paisatges plens de contrastos, com la història, on es recrea la diversitat d’emocions i sentiments que conviuen en la nostra estimada raça humana, des dels més purs als més obscurs.
“Amb dits de molsa”, la tercera novel·la de l’Alfons Cama, és una bona novel·la. Reprenent el que deia la Virgínia Woolf, ni m’he n’he quedat farta, i ni molt menys indiferent i amb poca vitalitat, sinó tot al contrari, m’ha fet sentir viva, molt viva, sobretot quan he llegit les tòrrides escenes de sexe que es plantegen en alguns moments de la novel·la... Fantàstic l’erotisme que es desprèn en alguns passatges!
Jo només tinc una objecció a fer i és que la novel·la se m’ha fet curta. Hauria continuat llegint aquesta història de passions, d’intrigues, d’homes i dones plens de contrastos, amb les seves llums i amb moltes ombres. Aquestes històries de vides plenes d’esperança, de desitjos, de victòries i de derrotes, de sexe però, sobretot, de molt d’amor. Felicitats Alfons, per aconseguir que els sentiments traspassin les pàgines per instal·lar-se als cors dels lectors. Et desitjo molts, molts èxits.

dimarts, 8 de març de 2016

L'escriptora Coia Valls glossa "Amb dista de molsa"

Amb dits de molsa, la darrera novel·la d’Alfons Cama, ens presenta, in media res, un escenari que ens podria semblar inofensiu. Molt aviat, però, mitjançant un pròleg brevíssim, se’ns descobreix que hi ha un cadàver, que aquesta no serà una història fàcil, que l’autor no es conforma amb escriure sobre la superfície de les coses. També ens informa del seu treball en relació a l’estructura de l’obra, la dosificació a l’hora de donar detalls o pistes a seguir, la perícia en que ens portar de la mà per terrenys incerts i versamblants.

El cadàver d’aquestes primeres ratlles és el d’un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit, sense concessions, però també amb aquestes escletxes d’esperança que la vida sempre ens permet.

Pensareu, doncs que la novel·la acaba bé, que potser m’hi he avançat, però quan un argument està ben dissenyat tot això depèn del punt de vista del lector. L’escriptor proposa, una història, uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta. Després d’aquests preliminars, l’acció s’inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la Literatura i sempre et provoca la sensació que tot és aquest “algú” té un gran ventall de opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot obert, doncs. Com a la vida! El personatge que arriba és el d’una dona, la Roxana, filla del Llac de l’Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les seves respectives dosis de dolor, d’esperit de renúncia i, també, com no pot faltar mai en una novel·la de l’Alfons, d’esperança. La Roxana, d’altra banda, sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no es tracta només d’això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les seves opcions.

En la seva anterior novel·la, en Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les darreries del franquisme, però també l’esforç dels petits revolucionaris en aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines de Amb dits de molsa, els temes són la immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals, l’especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus protagonistes per camins imprevisibles.

Però, en aquesta història, també s’hi donen cita l’amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria aspectes de la novel·la que heu d’anar descobrint per vosaltres mateixos. El ventall d’opcions que suposa la proposta d’Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L’autor ens ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls.

Són detalls que utilitza per elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l’acció: Tarragona, les seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de l’observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir l’escena, inserint-la en l’ambient en què transcorre.

D’aquesta manera ens apropa a nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel rovell de l’ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre paissatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens pertanyen.

D’emigrants, ho som una mica tots. Qui, en algun moment de la vida, no s’ha sentit estranger? Estereu d’acord amb mi que sigui d’on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha sentiments universals com l’amor, el record a la mare o als fills, l’enyorança a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha espais per l’emoció.

L’Alfons Cama escriu de manera molt visual, però no per això renuncia a fer-ne partícip de l’experiència els altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la humitat i la salabror que se’ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de campanetes, aquella que ens anticipa l’atmosfera acollidora de les classes de ioga.

En Cama no deixa gaire espai a la imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant. L’oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta... I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure’s i de parlar. Són personatges que evolucionen perquè els hi passen coses, perquè estan vius, perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha éssers humans. Per tot això, llegir l’Alfons Cama és una bona experiència, un rencontre amb les bones històries.


Coia Valls
https://coiavalls.wordpress.com/

Reus, 1 febrer 2016



dimecres, 4 de novembre de 2015

"Bombolla d'intrigues i carícies de molsa", Jordi Serra i Garrido

Una crònica de la novel·la "Amb dits de molsa"

Els humans ens entestem a atribuir a l’amor una capacitat redemptora il·limitada. Abans no assolim aquesta mena de salvació, però, ens deixem arrossegar un i altre cop pel sexe i la cobejança. I tan aviat ens penedim de no haver sabut endreçar aquestes pulsions, com de no haver-nos reduït a la simplicitat d’una conducta instintiva. Dir que la dicotomia sexe-amor és un dels motors narratius més poderosos d’ençà que existeix l’art de lligar paraules no ve gens de nou; poder dir, però, que t’ha caigut a les mans un llibre que resol la dicotomia per camins sorprenents o, si més no, poc fressats, és un goig.
Amb dits de molsa, la tercera novel·la del calongí Alfons Cama i Saballs, combina sàviament algunes pinzellades del gènere negre, tan en voga ara mateix, amb la sensibilitat que caracteritza l’autor a l’hora de relatar històries amoroses poc usuals, com ja va demostrar a Un pessic a l’ànima. Tot i que inicialment sembla apuntar cap a una història de temàtica ecològica, el pròleg etziba un gir que es grava a la memòria del lector i que el tindrà amb l’ai al cor una colla de capítols: cenyit a l’exigència d’un relat d’intriga, el llibre formula la canònica retrospecció que manté viu l’enjòlit ben bé fins al desenllaç. En els primers capítols, la trama juga la carta del plantejament múltiple, oferint diversos fils argumentals que no trigaran gaire a confluir de forma inesperada. És en aquest punt que Cama demostra una gran habilitat per lligar uns tipus humans concebuts en biosferes tan dispars com la Tarragona dels especuladors immobiliaris i els altiplans del Perú. Les intrigues immobiliàries responen a una inquietud social que encara avui en dia és ben vigent i punyent, i l’autor sap posar aquest ganxo al servei d’una història que s’abandera, com a element més remarcable, de la construcció d’uns personatges que es fan creïbles i entranyables per la seva normalitat.
L’argument amorós, doncs, es va trenant subtilment a cavall de la trama que el vehicula, i acaba significant-se en el llibre per damunt d’aquesta. L’elogi més gran que es pot dedicar a les escenes amoroses és el de destacar-ne l’escaiença, tant pel fet que es deuen a la història, no a l’inrevés, com pel servei que fan a la definició dels retrats. S’alimenten, a més, d’una tendresa que no busca d’edulcorar els detalls –detalls que, en unes mans menys sensibles, podrien resultar escabrosos o fins i tot barroers–, sinó de fer els protagonistes més propers i versemblants.
Pel que fa a l’ambientació, sòlida i ajustada sempre als propòsits de la història, no hi trobem descripcions allargassades innecessàriament, sinó petites postals que acoloreixen un i altre racó del relat. Estil econòmic i precís, marca distintiva de l’autor, així com un rerefons ben documentat que dóna consistència a la trama.
També caracteritza l’autor el seu excel·lent gust pels títols suggerents. Com en el seu llibre anterior, a Amb dits de molsa l’autor reserva la revelació del sentit del títol per a un moment clau en la definició dels protagonistes, la màgia del qual no tinc dret a trencar, perquè és un dels moments de la lectura del llibre que cal esperar com qui espera una petita perla i que t’enlluerna un instant, de tal manera que portes aquesta espurna fins a la fi del llibre, i encara un temps després de finalitzar-ne la lectura. Sí que em permetré, però, jugar-hi discretament, tornant al que dèiem al principi: tot el plaer buit de sentit i tota la riquesa acumulada, tot ho donaríem pel conhort d’una carícia feta amb dits de molsa.


Jordi Serra i Garrido
http://jordiserraigarrido.wordpress.com

Novembre 1015



dimecres, 25 de març de 2015

El doctor en història Valentí Gual glossa "Un pessic a l'ànima" a Montblanc, 22.3.2015

Alfons Cama ens torna a delectar per mitjà d’una novel·la. La primera, El camí dels cirerers, va ser editada el 2012. Tracta, com a tema central, la vida del qui va ser primer alcalde de la nova democràcia en un poble imaginari. Vaig tenir el goig de presentar-la en aquesta mateixa sala. No és ben bé comparable a aquesta, Un pessic a l’ànima, encara que hi té alguns punts de contacte. Un dels grans historiadors de l’escola dels Annals va deixar dit i escrit que només es pot comparar allò comparable. I cal obeir aquesta màxima i, en aquest cas, tractar aquest nou lliurament de prosa rica i mesurada, entenedora i clara, atractiva.
Un pessic a l’ànima ofereix el retrat d’un sector de la societat catalana del darrer terç del segle passat, si bé l’acció bàsica resta situada en els compassos finals de la dictadura franquista: la primera meitat de la dècada del setanta, doncs. El fil argumental principal gira al voltant d’un parell de famílies presentades de forma brillant per l’autor, amb definició dels seus rols socials i econòmics, dels trets principals del caràcter de cadascú, de la seva evolució històrica, amb una descripció acurada i precisa dels seus hàbitats humans i generacionals. Són fins a quatre les generacions de Vinyals i de Pijoans que desfilen.
Els Vinyals són els amos d’una fàbrica dedicada al suro, concretament a paques i fardells. Una família de la burgesia industrial, representant d’un empresariat modest i adaptat a les condicions del país. Seguidor, en línies mestres, de diverses evolucions. En entrar als vuitanta, la fàbrica esdevindrà un centre comercial. La línia troncal de la nissaga quedarà extingida i seran justament els altres protagonistes, els Pijoan, els que ocuparan el seu lloc físic i espacial. Els Pijoan són, pas a pas, encarregat de la fàbrica d’Enric Vinyals i assalariat del rentat de cotxes de Malcolm Cook (Damià Pijoan), metge del Clínic (Martí), físic (Albert), promesa de futur (Enric). Les històries s’entrellacen, com els fils d’una teranyina sàviament ordida, a través de les relacions, de signe molt divers, establertes entre Martí Pijoan, fill de Damià, i els germans Maria Eugènia (Geni) i Francesc (Cisco) Vinyals Batista, fills d’Enric i Antònia. A més, la trajectòria estudiantil i les coordenades temporals de Martí Pijoan tal vegada admetin paral·lelismes amb algú molt proper a la novel·la. Aquí no escau de tractar-los i fer-los públics, i abandono aquesta línia interpretativa.
El temps històric embolcalla i afaiçona fabricants, obrers i estudiants, joves i adults. Els marca amb més o menys profunditat, independentment de la seva voluntat i del seu compromís. I aquest temps està fitat per la lluita armada contra el règim, contrarestada per la ferotge repressió franquista dels homes i les idees, expressada fins a la darrera alenada del dictador, si més no. Del joc dialèctic entre lluitadors per la llibertat nacional i de classe i instruments al servei de la perpetuació del terror militar, en sorgeix una galeria de figures que tenen un pes específic notable. El company de carrera de Martí Pijoan (detingut, torturat, delator, homosexual). L’escrivent de la fàbrica d’Enric Vinyals. L’executor de l’atemptat de Rams de 1975 contra un dels grans exponents de l’aparell repressor; executor esdevingut, temps a venir, regidor del primer ajuntament democràtic barceloní. El tardo i el postfranquisme van devorar els seus propis productes, sovint engendres monstruosos. Així, el comissari Lesmes Velasco Muñoz, acabarà retirat i apartat de circulació, destinat a un treball de categoria inferior a Burgos, una capital de província d’especial significació per als sublevats del 1936 i per les condemnes a mort del 1970. Així seguirà fins a morir, el 1979. Muñoz és, segurament, Creix, un dels torturadors sistemàtics de la tristement cèlebre comissaria central de la Via Laietana barcelonina.
Esments al món del suro; al de les motos (un univers repetit en aquesta obra, present a la portada de l’anterior novel·la); descripcions acurades, mesurades, polides i justes d’espais interiors dels habitatges i de paisatges urbans i rurals; denúncies de l’opressió política; contrastos vitals entre llocs de costa i Barcelona; impacte de la vida de ciutat en mentalitats rurals; ambients de bars i de clandestinitat; resclosit de comissària; misèria i degradació humanes; sexualitat fugissera, furtiva i normalitzada... Aquests són alguns dels enfilalls d’històries que es poden considerar complementàries i que acaben d’arrodonir la nova proposta literària d’Alfons Cama.
Calonge i Palamós, Girona, Barcelona. Els escenaris del pas de les generacions. De les preses de consciència política, ideològica i nacional. Del món de la fàbrica, del fill compromès en una prole on sembla que no havia d’estar-ho, del fill que es veu abocat a la presa de partit immers en contradiccions vitals i de pensament, la innocència enyorada, els companys abatuts i perduts, els morts que s’haurien pogut evitar, l’accident de trànsit que sega vides i somnis. Tot això, tots aquests rius literaris, desemboquen al gran mar, conclouen en un final apoteòsic. Inesperat i a la vegada plausible. Atzarós i versemblant. Conflueixen en un infant, just acabat de néixer. Esperem que l’autor tingui a bé retratar aquests temps, els nostres, en què l’alliberament total es dibuixa en un horitzó pròxim i desitjat.
Reitero les meves felicitacions a l’Alfons per aquesta creació i recreació literàries amb què ens ha volgut tornar a obsequiar. Com a lector, modest i atent, els recomano que facin bona una aposta: la lectura dels 22 capítols de l’obra. Sentiran, a través del pas de les pàgines, el soroll de la fàbrica, la fressa de la lluita, la bestialitat dels torturadors, l’aclaparador pes dels dubtes i les incerteses, el frenesí de l’atzar que colpeja el destí. En definitiva, perquè podran gaudir de la lectura en una època, com la nostra, massa virtual, massa d’imatges, massa, i molt, perduda en la immediatesa.

Valentí Gual
Diumenge, 22 de març de 2015


dilluns, 17 de març de 2014

Coia Valls, presentació d' "Un pessic a l'ànima" a Reus, 10.3.2014

Les novel·les funcionen quan l’escriptor no sols aspira a transmetre’ns la peripècia vital dels seus protagonistes sinó quan és capaç de transmetre’ns l’ambient, el món en què es mouen. Només aleshores nosaltres, com a lectors, ens disposem còmodament per enfrontar-nos a una història de ficció. I és que la ficció, en aquest cas la novel·la, no pot desenvolupar-se al bell mig del no-res.
El lector necessita veure que al darrere hi ha un univers complex i complet, un territori que batega de manera independent a la nostra quotidianitat, necessita, al capdavall, saber que no es trobarà en terra de ningú. Malgrat la força que tinguin els protagonistes, sense la participació d’una societat que transformi les decisions dels personatges que han estat cridats a escena, les ficcions grinyolen i acaben avorrint-nos.
Igual com en la vida ens afecta tot el que ens envolta, els lectors i lectores volen tenir la sensació que els personatges viuen el seu temps. D’aquesta manera, una història també es podria definir així: un personatge o personatges inserts en l’esdevenir del món. Però quines seran les seves reaccions? Com s’enfrontaran a les dificultats? Quina és aquella característica que els fa diferents, dignes de formar part d’una novel•la que ens pugui interessar?
Escriure té molt d’això. Descobrir el món que ens envolta des de la nostra perspectiva. Però sens dubte el paper de l’escriptor és molt especial. Ha d’estar obert. S’ha d’abocar a transmetre’ns uns fets, sense que els lectors sentin que els estan dirigint cap a un costat o cap a un altre. Deu ser el lector qui decideixi de quin peu coixeja aquell personatge o quines són les conclusions que li ve de gust extreure’n.
Dic tot això com a preàmbul a una bona novel·la, la d’Alfons Cama i Saballs que avui tinc el gust de presentar, Un pessic a l’ànima. Però no seria bo continuar sense introduir a tots vostès, que han vingut amablement a escoltar-nos, una mica més en matèria.
Alfons Cama és un home que ha conegut de prop la història més recent del nostre país, que s’hi ha implicat i, sobretot, n’ha sabut treure conclusions. Va estudiar durant els anys previs a la mort de Franco, quan era necessari saber quina era la teva posició en el món. Després ha treballat molts anys en l’administració pública i, potser, pel que intueixo, va dedicar una part de la seva vida a bastir el seu somni. De vegades, i això els hi diu una persona que ha començat, com en Cama, a publicar en la seva cinquantena, paga la pena esperar. Jo estic convençuda que escriure novel•les demana maduresa, si més no quan la idea és aspirar a fer una obra capaç de connectar amb la gent.
Només des de la maduresa et pots permetre entendre que les històries de ficció no es poden escriure com adoctrinament, o com a un mirall de les teves pròpies idees. El lector, la lectora, vol interpretar a través del que sap, del que és, de la seva experiència, i de seguida se sentirà decebut si se n’adona que lluny de deixar-lo participar de la història, l’escriptor pretén portar-lo de la mà fins a posicions ja prefixades.
Un bon escriptor es defineix, doncs, per aquest espai de llibertat que dóna als seus lectors. És clar que explica una història des de la seva perspectiva, però ens dóna l’oportunitat d’interpretar-la i d’extraure’n aquells moments, ensenyances, motius que creiem més propers a nosaltres. Hi ha poetes que parlen de la poesia com un gènere que s’ha de gaudir, no pas d’entendre, i, en un altre sentit també es podria dir de la novel·la. Deus tenir l’opció de portar la història que t’expliquen cap a la teva manera de veure les coses.
Per això sempre ric –si més no internament, el respecte als altres és important- quan un escriptor ens diu que pretén transmetre una manera de veure les coses. És fantàstic! Però resulta ingenu. En el fons, el lector o lectora, el que farà serà llegir amb un esperit clar de recerca dels seus propis referents, aquells amb els quals els hi és donat identificar-se. Només així gaudim d’una història, des de la llibertat de la interpretació.
Un dels fets que més em van cridar l’atenció només començar a llegir Un pessic a l’ànima és que em permetia aquest tipus de lectura. En aquest sentit, en Cama actua més com a cronista; d’una època, d’uns personatges; però, per sort, perquè els cronistes acostumen a ser força avorrits, al fons batega la vida dels seus protagonistes, sobretot d’en Martí, un noi que, com molts altres de la Transició, acaba posant el seu gra de sorra en el final d’un règim de conseqüències lamentables per gairebé tothom.
Aquest recorregut vital d’en Martí, eix i motiu de la novel·la, ens acaba convencent per la sinceritat dels seus plantejaments. Tot i no ser un personatge de vida extraordinària, reflecteix tantes i tantes vides senzilles tocades, d’una manera o d’una altra, per l’esperit de revolta, per la necessitat de trobar sortides quan tot sembla enfonsar-se.
No és l’únic personatge al qual hauríem de posar nom en aquesta presentació. També ens crida l’atenció el de Maria Eugènia, la “Geni”; perquè és artista, segons diu ella mateixa. Aquesta noia de bona família que travessa la novel•la serveix en Cama per retratar les diferències de classe encara ben marcades durant les darreries del franquisme. La relació de la Geni i en Martí ens porta l’aroma d’aquella meravellosa novel·la de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa, on en Martí seria una mica com el Pijoaparte particular de l’Alfons.
El quadre social reflectit, però, és molt més extens. Els petits empresaris, els seus assalariats, les relacions gairebé d’amistat que de vegades eren possibles entre ells. I d’una altra banda, el món de la joventut dels 70, els seminaris, la por a l’homosexualitat –molt ben traçat el personatge d’en Jordi- o l’esforç dels petits revolucionaris per lluitar amb totes les forces al seu abast contra la dictadura.
I és aquí quan surt l’Alfons Cama novel·lista, quan explica els fets sense jutjar-los, sense intervenir en les consideracions que pot extreure’n el lector. Un pessic a l’ànima funciona com una novel•la d’aprenentatge, una bildungsroman, que ens trasmet l’educació sentimental d’una sèrie de personatges en un moment cabdal de la nostra història.
Però no seria just que no dediquéssim uns instants a parlar de la capacitat de l’Alfons Cama per reeixir amb un llenguatge precís –no és una altra cosa, una novel·la, en primer terme-, una manera d’escriure que ens condueix a través de l’obra sense ensurts, sense frases que ens facin dubtar, que suspenguin el pacte establert entre autor i lector. En Cama té una prosa que podrien envejar novel·listes més consolidats, i jo diria que és fruit d’un tarannà personal reflexiu, observador, que s’ha anat forjant a poc a poc.
Un pessic a l’ànima és una bona novel·la sobre aquells anys en que tot semblava possible, quan els murs queien un darrere de l’altre perquè alguns hi van posar la vida. N’estic convençuda que la gaudireu, que anireu a la recerca de la seva primera novel·la “El camí dels cireres” i que no li perdreu la pista en el futur.
De moment, però, farem bé d’endinsar-nos en la que ens convoca. Però deixeu-me, de manera personal, que li demani a l’Alfons que continuï amb aquesta tasca d’imaginar històries per al nostre delit.

Coia Valls
Reus, 10 de març de 2014


dilluns, 10 de març de 2014

"Un pessic a l’ànima, l’atmosfera d’un temps" Blog d'en Lluís Foix, 20.2.2014

Recrear l’atmosfera d’un temps és una de les grandeses de la literatura de tots els temps. Els relats historiogràfics, novel·lats, ens diuen sovint tant o més que el que descriuen amb tot rigor els historiadors. He llegit i he presentat a Barcelona la segona novel·la d’Alfons Cama i Saballs, enginyer industrial, servidor públic i entusiasta de la paraula escrita en descobrir una tardana vocació literària.
Un pessic a l’ànima és un pel autobiogràfica però no del tot. Personatges simulats, gent de la burgesia dels anys setanta, masovers, amos i treballadors, encarregats i subalterns. Passió de joventut i descobriment de la Barcelona trepidant i políticament activa, fabril, incontrolable per un règim que s’acaba de forma biològica.
El personatge surt de Calonge, al Baix Empordà, Passa per Palamós, va als maristes de Girona i acaba a la Universitat de Barcelona, focus de totes les inquietuds desgavellades però eficaces dels moviments que volien accelerar la fi del franquisme.
Hi queda l’impacte dels moviments del subsol en aquella Barcelona que frisava un canvi incert i alhora definitiu. La història d’Alfons Cama és la de tants joves de la meva generació, de famílies no menestrals, que arriben a la Universitat pujant a l’ascensor de la meritocràcia i arribant als pisos superiors.
És una història de relaciones humanes, de canvis generacionals, polítics i socials, que s’esdevenen de forma natural en aquell franquisme tardà.
De fet, Un pessic a l’ànima, és passeja per uns temps en els que s’esborra la línia clara, segura i precisa, entre els de dalt i els de baix, entre els propietaris i els encarregats, entre la gent de cases bones, fabricants i burgesos, i els obrers que encara no tenien consciència que s’atansaven canvis trencadors.
El fer política dintre del règim, contrària al franquisme, tenia un punt d’aventura, de convicció, de millora, de risc, de trobar-se davant una policia que torturava fins al punt que un dels principals protagonistes mor com a conseqüència d’una interrogació amb pallissa sense escrúpols per aquells policies sense ànima. Es descriu el trajecte de tants catalans d’aquells anys, de gent que arriba de la Catalunya interior, més classista i més petita mentalment, i es troben davant una la ciutat gran, oberta, liberal, complexa, activista, gran ciutat, el naixement de grups polítics, persones desconegudes que lluitaven desafiant la llei i l’ordre del franquisme. Barcelona és llibertat i el món interior, rural, és intimitat. En aquella ciutat gran els silencis eren eloqüents, cridaven en la foscor, es cuinaven estratègies a l’ombra, a una oposició no oficial i perseguida. Ningú sabia massa bé què passava i qui decidia. Però es pressentia que l’empresa era gran.
Es descriu una ruptura generacional gens dramàtica, inevitable, acceptada pels grans i pels joves. Els pares han fet diners però els fills no els segueixen. Canvien de paradigma i cerquen canvis que tenien a veure amb la llibertat. Alfons Cama descriu el valor dramàtic de la política, de l’amor de joventut i de les il·lusions, passions i riscos per fer un país millor i més lliure. Els amics, els parents, els metges i tants personatges inesperats es converteixen en còmplices voluntaris o passius de l’efervescència clandestina d’aquells moments.
El fil sentimental es passeja d’amagatotis per les pàgines i observa els moments més apassionats de la joventut i també les desgràcies que arriben a totes les famílies en tots els temps, tots els règims i totes les classes socials. El que passa per la raó i el que batega en les interioritats del cor xoquen sovint. Es veu com la vida és tan rica en matisos com en sorpreses.
Al final tot quadra i tot té sentit en un relat que malgrat les seves excursions subordinades mai es perd el fil. L’atmosfera d’una fàbrica de suro, un internat de frares, els senyors, els obrers…
La incertesa d’una vida pertorbada pels esdeveniments més insospitats. Tot arriba a totes les biografies. Tos som, tos portem, una gran novel·la dintre, per escriure. Alfons Cama l’ha escrit. Penso que el millor que és pot dir d’una novel·la és que està ben escrita, a l’alçada de la literatura moderna, elaborada, descrivint situacions que la ficció ens presenta amb una gran precisió.

dissabte, 1 de febrer de 2014

Rafel Nadal, presentació d' "Un pessic a l'ànima" a Girona, 17.1.2014

L’Alfons Cama és de Calonge, però també podríem dir que és de Palamós, i si bé ja fa temps que va adquirir la condició de fill adoptiu de Tarragona, quan s’ha posat a escriure, les emocions, les passions i les pulsions literàries l’han retornat a les comarques de Girona. Fa dos anys va escriure una primera novel·la plena de records d’infantesa que ell mateix es va editar, i per sorpresa seva el llibre li va funcionar. Així, amb El camí dels cirerers, aquest enginyer industrial es va convertir en escriptor.
Ara, l’Alfons ha reincidit i ha publicat Un pessic a l’ànima, la història paral·lela i simultània d’un amor —tan discret com intens—, d’una lluita política i de la transformació del país. A grans trets, el viatge per la infància, l’adolescència i la maduresa d’en Martí Pijoan, el fill d’un encarregat d’una fàbrica de suro de Palamós. Un viatge que ens passeja pels tres escenaris vitals del protagonista: Palamós, Girona i Barcelona, en coincidència amb els tres moments històrics que retrata la novel·la, és a dir, la postguerra, la transició i l’entrada en la democràcia.
Deixin-me dir per començar que Un pessic a l’ànima està molt bé. És un llibre ben escrit, llegidor, entretingut, que et va atrapant a mesura que la història avança. Ho dic perquè a les presentacions de vegades tots divaguem pel camí de la crítica més acadèmica i ens deixem el més important: si el llibre està bé o no. Queda dit, doncs, només de començar, que aquest llibre val la pena, que l’han de comprar, que l’han de llegir, que l’han de recomanar i que faran bé, a partir d’ara, de seguir la trajectòria de l’Alfons, perquè estic convençut que la seva aventura literària no s’acabarà aquí.
La història que ens hi explica l’Alfons és la història de les classes populars catalanes, que es van fer fortes, van créixer i es van emancipar cultivant els valors de la discreció, el treball, l’esforç, l’estalvi, la superació, la cohesió familiar i la devoció per la força emancipadora de l’educació. Aquests són els valors que va inculcar a casa seva en Damià, l’encarregat de la fàbrica de Palamós, i que després va practicar el seu fill Martí i s’intueix que també adoptarà el seu nét Albert.
Aquests són els mateixos valors que la petita burgesia de províncies va assumir com a propis: són els valors en els quals em van educar a mi mateix a casa, a Girona, i són els valors i també les contradiccions que reflecteixo a Quan érem feliços. Jo els vaig viure des de la comoditat i la discreció d’aquella petita burgesia de províncies que he intentat retratar en els meus llibres; l’Alfons explica els mateixos valors, les mateixes pors i les mateixes il·lusions des de la perspectiva de les classes treballadores i dels menestrals. I per contrast, ens fa entrar també al món de la burgesia barcelonina, segurament més poderosa i més gelosa dels seus propis privilegis.
Segurament per tot això, de seguida vaig tenir la sensació que el llibre de l’Alfons era complementari a la història que jo mateix havia volgut explicar. De la mà d’en Martí i la seva família, l’Alfons ens passeja per la Girona de la Sarfa, dels maristes o de la Rambla. Pel Palamós dels caleros, dels billars als soterranis del carrer Cervantes, de les primeres discoteques i de l’arribada del turisme. I per la Barcelona dels estudiants, de la revolta, de la lluita per la llibertat, de la presa de consciència que tots havíem de comprometre’ns. Són, com he dit, diferents classes, però els mateixos escenaris, els mateixos moments històrics i un mateix destí comú: la Catalunya moderna de classes mitjanes, de socialització i de benestar compartit. Fins ara, és clar, fins a l’arribada de la crisi.
És la història de la transformació de Catalunya cap a una societat sense classes, o d’amplíssimes classes mitjanes que inclouen tota la petita burgesia de províncies —que s’hi ha diluït— i també tots els Pijoan de Catalunya, que hi han pujat gràcies a l’ascensor social —mentre funcionava— i s’han convertit en membres de ple dret i finalment en actors de primera fila. Ja sé que no és el mateix ser alumne intern de pagament del Collell que ser intern fàmul dels Maristes. Però al final, la gana, la fred, la disciplina o l’enyorament són els mateixos des d’una bata de pagament que des d’una de fàmul i a tots plegats ens és fàcil reconèixer-nos en les escenes que ha construït l’Alfons, per més que a l’hermano Benjamín ell el bategi com a l’Hipopòtam i nosaltres li diguéssim directament el Mamut.
Potser me’n vaig massa cap a una lectura en clau política de l’obra que presentem i seria molt injust, perquè els valors i el retrat polític hi són, però la història que ens presenta és molt més complexa. És un retrat d’època detallista. I és una història d’amor delicada. Una història amb moltes passions només insinuades. Que no es recrea en els detalls. Es queda en les sensacions, els primers apunts... Instants eficaços per despertar en el lector la força literària de les passions que el lector haurà d’acabar de construir.
A Quan en dèiem xampany començo i acabo amb aquesta escena:
“A casa, sempre que es destapava una ampolla de xampany, el pare demanava el tap, l’observava atentament amb cara d’entès, el flairava i el feia rodar entre els dits buscant el segell del fabricant.
—Bon tap —sentenciava molt solemnement quan hi reconeixia les inicials «FO» que l’identificaven com un tap fabricat a Francisco Oller - Bouchons à Champagne, l’empresa familiar especialitzada en la fabricació de taps de suro per a cava i xampany.
Després, tots ens l’anàvem passant i li donàvem la raó, fent que sí amb un cop de cap, tot i que en aquella època no sabíem res de carracs, de discos ni de mànecs.” El gest que el besavi Francisco Oller va introduir als dinars familiars és un gest comú a totes les famílies vinculades al món del suro. A Cassà, a Llagostera, a Tossa, a Sant Feliu o a Palafrugell. I, és clar, a Palamós. També a la família Pijoan. Cap al final d’Un pessic a l’ànima, l’Alfons escriu:
“Per postres la Fina havia comprat un tortell en una pastisseria del carrer Major que sabia que faria les delícies d’en Damià. El van remullar amb un cava afruitat i fresc, amb un suau toc de dolçor. L’antic encarregat de la fàbrica va recollir el tap de l’ampolla, que havia petat alegre. Hi va inspeccionar el suro dels dos discos enganxats a l’aglomerat, un hàbit que no podia deixar de practicar en cap celebració en què es destapava una ampolla de cava.
—Gasten suro de qualitat aquesta gent! —va informar la resta de comensals.”
Quan vaig llegir aquest paràgraf vaig saber que havia encertat acceptant de presentar avui a Girona la història d’Un pessic a l’ànima, la segona novel·la de l’Alfons Cama, que està cridat a trobar el lloc al qual aspira en el sempre difícil panorama de les lletres catalanes.
De manera que ara destapo una bona ampolla de cava o de xampany. I després de flairar el tap i d’estudiar amb deteniment la qualitat dels discos de suro, omplo la meva copa i brindo per l’èxit d’Un pessic a l’ànima.
Salut per a tu, Alfons.
I a tots vostès, salut i molt bona lectura!