tag:blogger.com,1999:blog-52857499842429673672024-03-05T16:37:58.142-08:00ComentarisAlfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.comBlogger11125tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-55671373387435579272019-11-26T03:48:00.000-08:002019-11-26T03:48:35.335-08:00L'escriptor Xulio Ricardo Trigo glossa la novel·la El primer piteu<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZweqXy1e_y4RVsvcloZOurd1ql-A98p037A4SK9l9W-B03wt1G1ZcwboVMN_TXk7DIZmQYOCmwONH7QyIQKgWgKooVcBxNrVRMQnkJwKMsS4dXBtK6dnpsba_0NsNHkPLuvoN2VXCtbY/s1600/Xulio.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1600" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZweqXy1e_y4RVsvcloZOurd1ql-A98p037A4SK9l9W-B03wt1G1ZcwboVMN_TXk7DIZmQYOCmwONH7QyIQKgWgKooVcBxNrVRMQnkJwKMsS4dXBtK6dnpsba_0NsNHkPLuvoN2VXCtbY/s320/Xulio.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Alfons Cama comença a tenir una trajectòria notable a la seva esquena, malgrat que va començar a publicar fa, relativament, poc temps, l’any 2013. Des d’aleshores han vist la llum cinc novel·les, entre les quals <i>Amb dits de molsa </i>(2015) i <i>L’olor de la seva pell </i>(2017). Aquesta darrera que ens ocupa, <i>El primer piteu</i>, té, però, una particularitat respecte de la seva obra anterior, és una novel·la històrica.<br />
És molt freqüent que en parlar de Literatura i Història se’ns presenti un conflicte de difícil solució. La Història ha evolucionat durant els darrers anys vers la consideració de ciència, la Literatura és l’art de la imaginació i de la memòria, dues marques d’aigua que, reunides dins el text literari, ens condueixen per camins diferents al pròpiament científic.<br />
Un escriptor de novel·la històrica ha d’intentar acostar posicions. Des de l’anàlisi i la documentació rigoroses, però prenent la Literatura com a bandera.<br />
La lectura d’<i>El primer piteu </i>ens dona bones pistes de com l’Alfons Cama ha interpretat aquesta tasca. Manega importants quantitats d’informació que sap administrar amb perícia. És obvi que s’ha documentat, però no pas de qualsevol manera. No era fàcil perquè el moment i el lloc ens semblen només una petita espurna de vida en la immensitat de l’Edat Mitjana.<br />
L’Alfons ens introdueix en un món peculiar, el dels paraires, drapers, teixidors a la comarca del Solsonès. S’ha de dir, però, que, com passa amb les bones novel·les, tenim la sensació que la seva història va més enllà de les circumstàncies locals i que afecta a una visió més àmplia d’aquests oficis. Aquesta és també la tasca de la ficció, ser capaços d’inferir el tot, l’immens, a través de petites i documentades aproximacions. Això ho fa molt bé la novel·la històrica, sobretot quan l’autor sap interpretar el que esdevé a la fi una difícil empresa.<br />
Després de llegir altres obres seves, tenim també la certesa que l’Alfons Cama continua evolucionant pel que fa a la seva escriptura. Els personatges són molt rodons, creïbles, i estan molt ben traçats, començant pel Gerard, el nostre protagonista, aquest home que dubta del Creador perquè pensa que li barra sempre el camí a la felicitat. El Gerard és un personatge ple d’intel·ligència vital, un supervivent, un home del poble que deu lluitar de la manera que sigui si vol portar a terme els seus projectes. Tota la informació que manega l’autor sobre la draperia i els altres oficis el completen i fa creure als lectors en la seva evolució.<br />
A banda de secundaris molt aconseguits, l’altre personatge que ens crida l’atenció és la Blanca, ja sabreu perquè. I em serveix per dir que també les dones estan molt ben tractades en aquestes línies, com si a l’autor res de l’humà li fos aliè. <br />
Hem parlat, doncs de com l’autor ens fa situar en aquest moment tan especial. Assistirem a una excel·lent reconstrucció històrica de la vida als monestirs a l’època de Pere el Cerimoniós i ens anirem imbuint d’altres vides, les dels nostres avantpassats. L’Alfons Cama sap fer molt bé la feina que ha escollit, reunir paraules que esdevenen històries. Ja des que el vaig conèixer em vaig adonar de com li fascinaven les històries.<br />
Però tot això no tindria sentit sense un coneixement profund de l’ofici i l’Alfons Cama ha anat reunint saviesa narrativa en aquests anys. La seva prosa resol molt bé tots els desafiaments que li planteja la narració. Tant pel que fa als diàlegs, un aspecte sobre el que té una extremada cura, com per les descripcions de llocs i personatges.<br />
Construir històries no és una tasca fàcil. Fa falta il·lusió, ímpetu, dedicació. Després de llegir <i>El primer piteu</i> tinc la sensació que res de tot això és absent dels intents de l’autor i, també, que ens trobem davant la seva novel·la més aconseguida.<br />
Ara us toca a vosaltres, lectors i lectores. Se’ns dubte que estem davant una obra que reuneix moltes virtuts: és entretinguda, està ben escrita, resulta molt interessant perquè ens parla d’un món, el de la draperia, bastant poc tractat en la literatura catalana sobre l’Edat Mitjana. També és un llibre amb amors desgraciats, amb venjances, amb morts, amb judicis. Us convido, doncs, a la seva lectura.
</div>
<br />Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-69963161876142160032019-08-25T11:14:00.000-07:002019-08-25T11:16:57.783-07:00Fragment del que va dir l'escriptor Ramon Erra a la presentació de la novel·la El primer piteu a l'Ateneu Barcelonès
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiHmJ7Xku3NmSnhbY6BwzME1i1PFtVxE29hUlcn30wwtpH5Zh5nzEXV4QpIetBrNu5708SdTM0sc0P_12Vm2s53NM5JE5sDjN_Xy9k_1EQS5EARc95hPvaTz9OYWi_YIHTsxMKX9EUmpXU/s1600/Ramon+Erra.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiHmJ7Xku3NmSnhbY6BwzME1i1PFtVxE29hUlcn30wwtpH5Zh5nzEXV4QpIetBrNu5708SdTM0sc0P_12Vm2s53NM5JE5sDjN_Xy9k_1EQS5EARc95hPvaTz9OYWi_YIHTsxMKX9EUmpXU/s400/Ramon+Erra.jpg" height="366" data-original-width="260" data-original-height="366" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
...L’Alfons és un escriptor dels que es preocupen i fins i tot pateixen per l’estil. Després el resultat llueix, i molt que llueix, gràcies a aquesta preocupació. Com és l’estil de l’Alfons Cama?
La prosa del Cama, la prosa camiana, si m’ho permeteu, és bastant com ell. Com l’autor. Això, com tot el que dic i diré té un biaix descaradíssim però està basat en les meves conviccions, que són fortes: a mi també em preocupa, m’agrada i m’excita l’estil. L’estil camià és molt com ell, doncs.<br>
He compartit hores i tallers aquí a l’Ateneu amb l’Alfons i us he de dir que, tot i una diferència d’edat petita però significativa, amb l’Alfons m’ha passat i em passa que el veig com un company d’escola de la meva infantesa. No un de concret, sinó un prototipus. El nano organitzat, contundent, amic de l’ordre, net i polit, generós, imaginatiu dins d’uns límits, prudent, valent, just. El veig allà jugant a bales i té el mateix posat i la mateixa cara i rialla de murri que li veieu ara. Amb la seva bossa de bales, sense grans escarafalls, juga, les deixa anar, les escampa, les posa en risc, mira de guanyar el company, sense fer mals irreparables, i de seguida arreplega i cap a la bossa. Doncs amb la seva prosa fa això mateix. Juga, deixa anar, escampa, arrisca, mira de guanyar per sorpresa, amb enginy però sense fer mal, arreplega i cap a la bossa… <i></i>no fos cas que es perdés alguna bala.<br>
Per altra banda, té sentit de l’escena: entrar, sortir, moure’s, ambientar. Sap encadenar una cosa amb l’altra, donar energia als personatges, ambientar i dibuixar personatges ho fa de pebrots. Sempre troba aquell detall, aquell agafador, aquell moment. Pot ser eròtic, violent, romàntic, trist, arriscat i calculador. Són els ingredients que calen, els que ens agraden i ens fan ser fanàtics de les novel.les. Us en llegiré un fragment i aviam què en penseu.<br><br>
<i>"Feia dies que no es movia dels baixos del campanar, ennierada sota la volta de l’escala. Quan va veure que la porta s’obria, les ninetes dels ulls se li van estrènyer fins a quedar una ratlla vertical. Un miol tendre va sortir de la seva boca. Tenia una sensació agradable de buidor a la panxa i, sota el seu cos, quatre gatets se li arrapaven al ventre xuclant-li els pits a les palpentes. Eren d’un color cendrós intens, com ella, però unes clapes de blancs i grisos mals repartides delataven la petja odiosa amb què un pare desaprensiu havia marcat els seus cossos. A toc d’hora prima el campaner havia deixat la gata amanyagada, tranquil·la, al jaç de sota l’escala. En aquell parell o tres d’hores, la Burella, sola, a la penombra dels seus dominis, havia gatonat sense perdre cap de les seves cries. A en Tonet la vida li havia ensenyat més a tractar amb els gats que amb els homes i era conscient que, llavors, en veure la tendresa de l’espectacle, tan sols calia deixar-la tranquil·la mentre alletava la gatada. Li va apropar el conc que rondava per la sala i el va omplir amb una barreja de pa, llet i despulles de pollastre que portava a la galleda de fusta. A ella, la feixuguesa d’aquells dos mesos d’embaràs li havien impedit alimentar-se dels rosegadors que, en sentir-se afamada, perseguia per tota la vila. Llavors, les menges de l’home que feia ressonar les campanes li eren imprescindibles. En Tonet es va asseure en un pedrot mig escairat que li feia de seient i es posà a meditar com hauria d’anomenar a cadascun dels components de la quadrilla. Es mirà amb deteniment com els petits es disputaven les millors mamelles de la Burella i els noms dels cadells li van anar apareixent en el seu curt enteniment: Tacat, Peluda, Albat, Cendrosa."</i><br><br>
Altra vegada uns animals. Ja us ho he avisat. I altra vegada aquesta prosa elegant, que ens xucla (com aquests gatons les mamelles de la gata), altra vegada aquest lèxic contundent, ric, greixós, gustós… <br>
Ennierada, cendrós, palpentes, amanyagada, alletava, afamada, les menges, pedrot mig escairat, cordam, etc.
És per tot això que jo us recomano llegir aquesta novel.la, perquè us agradarà, us farà glatir, us excitarà i us posarà tristos. I pel camí entendreu la història i la manera de viure d’uns altres temps i no gaire lluny d’aquí. Però aquesta part la deixo per ell, que és el que en sap. Per la meva part, ja he dit el que havia de dir.<br>
</div>
Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-6928802195782340272017-07-23T12:00:00.000-07:002019-08-25T11:19:24.711-07:00"Deia la Virginia Woolf...", Glòria Berbel glossa Amb dits de molsa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhIgInW9w0kmkr3_6h8gQnRZJt3tyYV3n2kuFF8vJCcKlr-_1mip-tF5gbnbsQS2DbwaFlOHvzcrZJgYGHMu3p8erhV-vFYr6coWVBDGgJjumpaUIeswECB-ojUEILhqW426EQKKM1C2w/s1600/Gl%25C3%25B2ria+Berbel.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhIgInW9w0kmkr3_6h8gQnRZJt3tyYV3n2kuFF8vJCcKlr-_1mip-tF5gbnbsQS2DbwaFlOHvzcrZJgYGHMu3p8erhV-vFYr6coWVBDGgJjumpaUIeswECB-ojUEILhqW426EQKKM1C2w/s1600/Gl%25C3%25B2ria+Berbel.jpg" data-original-width="317" data-original-height="324" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Deia la Virginia Woolf que una bona novel·la és aquella que el fa PENSAR o SENTIR. Deia que ha de posar el ganivet entre les juntes del cuir amb el que la majoria de nosaltres estem recoberts. Que ens ha de posar incòmodes i certament alerta. Deia que el sentiment que ens produeix una bona novel·la no té perquè ser purament dramàtic i, per tant, propens a desaparèixer quan sabem com acaba la història. Ha de ser un sentiment DURADOR sobre assumptes que ens importen d’una manera o una altra.
Una bona novel·la, deia la Woolf, no necessita tenir trama; no necessita tenir final feliç; no necessita tractar sobre gent simpàtica o respectable, no necessita ser com la vida que coneixem. <br>
L’única manera de decidir si una novel·la és bona o dolenta, assegurava la Virgínia Woolf, és simplement observar les nostres pròpies sensacions a l’arribar a l’última pàgina. Si ens sentim VIUS, FRESCOS i PLENS D’IDEES, llavors és bona; si ens quedem FARTS, INDIFERENTS i amb POCA VITALITAT, llavors és dolenta.<br>
“Amb dits de molsa” arrenca amb un pròleg que ens situa al Moll de la Costa, al port de Tarragona, amb una barca carregada de gent que s’endinsa al mar per fer una sortida ornitològica i observar les diferents espècies d’aus de la zona. L’excursió acaba amb la troballa del cos d’una persona enganxat a una boia i que està sent devorat per alguns ocellots. Aquest és el començament impactant d’una novel·la que es podria etiquetar com un “thriller”, amb les seves intrigues, que ens fa entrar en un submón fosc, de corrupció, de delinqüència i petites màfies. O es podria etiquetar, també, com una novel·la d’amor i passió.<br>Però això no ho desvetllaré, ho haureu de llegir...
L’Alfons es segueix superant. L’estructura de la novel·la és fàcil, és àgil, és lleugera i agraïda. Està dividida en quatre parts i els capítols són curts, molts d’ells amb aquell final que et convida a continuar perquè el lector es queda amb les ganes de saber què passarà, que vindrà després d’allò que ens ha posat sobre la taula però que no ens acaba de mostrar. <br>
La primera part és la que ens presenta els personatges principals: La Roxana, la immigrant peruana que deixa enrere la seva terra natal i les seves dues filles per buscar fortuna en aquesta terra promesa; l’Ignasi Torres, l’agent immobiliari carregat de duros gràcies, sobretot, a l’especulació i algun que altre “xanxullo”; i la Carlota, la noia jove i guapa que s’apunta a les classes de ioga on va l’Ignasi i de qui ell, s’enamora perdudament. <br>
Així arrenca la novel·la... <br>
Tres vides molt diferents que només tenen en comú que tots tres són fills de la immigració. En el cas de l’Ignasi de pares cordovesos, en el cas de la Carlota de pare d’orígens extremenys, tot i que va néixer al Carmel. I la Roxana que prové de les illes flotants del gran llac inca, al Perú, d’un món radicalment diferent al que es troba aquí. Aquests tres mons tan distants entre si convergiran en l’espai i en el temps, i d’aquest creuament en sorgeix una història plena de passions i d’intrigues.<br>
No vull donar moltes més pistes... <br>
És una novel·la molt ben tramada, d’aquelles històries en què es té la sensació de què es tanca el cercle tot i que, segurament, molts lectors desitjarien que es tanqués d’una altra manera. <br>
M’agrada la seva utilització del llenguatge: directe en els moments en què s’ha de passar a l’acció sense miraments, suau i delicat i amb un ús de les metàfores molt ben triades quan les escenes ho han necessitat, sobretot en les escenes més calentes... Amb dits de molsa... Bonica metàfora que evoca uns dits suaus i flonjos...<br>
L’Alfons ens passeja en la seva novel·la pels racons de Tarragona que ell tan bé coneix, també ens fa visitar el Priorat i les seves vinyes o ens porta a Lima o al Carmel. Uns paisatges plens de contrastos, com la història, on es recrea la diversitat d’emocions i sentiments que conviuen en la nostra estimada raça humana, des dels més purs als més obscurs.<br>
“Amb dits de molsa”, la tercera novel·la de l’Alfons Cama, és una bona novel·la. Reprenent el que deia la Virgínia Woolf, ni m’he n’he quedat farta, i ni molt menys indiferent i amb poca vitalitat, sinó tot al contrari, m’ha fet sentir viva, molt viva, sobretot quan he llegit les tòrrides escenes de sexe que es plantegen en alguns moments de la novel·la... Fantàstic l’erotisme que es desprèn en alguns passatges!<br>
Jo només tinc una objecció a fer i és que la novel·la se m’ha fet curta. Hauria continuat llegint aquesta història de passions, d’intrigues, d’homes i dones plens de contrastos, amb les seves llums i amb moltes ombres. Aquestes històries de vides plenes d’esperança, de desitjos, de victòries i de derrotes, de sexe però, sobretot, de molt d’amor.
Felicitats Alfons, per aconseguir que els sentiments traspassin les pàgines per instal·lar-se als cors dels lectors. Et desitjo molts, molts èxits.<br>
</div>
Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-4075132382476341432016-03-08T00:09:00.000-08:002019-08-25T11:20:51.240-07:00L'escriptora Coia Valls glossa Amb dits de molsa"
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjt7niZ3RSve7Sf_fTbFTM03TScLBTigkgIvQ2y9fjAgp8yLhDgE0pgnzwwjlSnNv19a8YXGtp8OXGMWNnUm28n09yEbSA1YTfYSclXnLcz1fQfhNuxveTHxF-xZq-l9bI-sd89n7cax1o/s1600/coia-valls.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjt7niZ3RSve7Sf_fTbFTM03TScLBTigkgIvQ2y9fjAgp8yLhDgE0pgnzwwjlSnNv19a8YXGtp8OXGMWNnUm28n09yEbSA1YTfYSclXnLcz1fQfhNuxveTHxF-xZq-l9bI-sd89n7cax1o/s300/coia-valls.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>Amb dits de molsa</i>, la darrera novel·la d’Alfons Cama, ens presenta, in <i>media res</i>, un escenari que ens podria semblar inofensiu. Molt aviat, però, mitjançant un pròleg brevíssim, se’ns descobreix que hi ha un cadàver, que aquesta no serà una història fàcil, que l’autor no es conforma amb escriure sobre la superfície de les coses. També ens informa del seu treball en relació a l’estructura de l’obra, la dosificació a l’hora de donar detalls o pistes a seguir, la perícia en que ens portar de la mà per terrenys incerts i versamblants.<br /><br />
El cadàver d’aquestes primeres ratlles és el d’un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit, sense concessions, però també amb aquestes escletxes d’esperança que la vida sempre ens permet.<br /><br />
Pensareu, doncs que la novel·la acaba bé, que potser m’hi he avançat, però quan un argument està ben dissenyat tot això depèn del punt de vista del lector. L’escriptor proposa, una història, uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta.
Després d’aquests preliminars, l’acció s’inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la Literatura i sempre et provoca la sensació que tot és aquest “algú” té un gran ventall de opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot obert, doncs. Com a la vida!
El personatge que arriba és el d’una dona, la Roxana, filla del Llac de l’Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les seves respectives dosis de dolor, d’esperit de renúncia i, també, com no pot faltar mai en una novel·la de l’Alfons, d’esperança. La Roxana, d’altra banda, sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no es tracta només d’això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les seves opcions. <br /><br />
En la seva anterior novel·la, en Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les darreries del franquisme, però també l’esforç dels petits revolucionaris en aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines de Amb dits de molsa, els temes són la immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals, l’especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus protagonistes per camins imprevisibles.<br /><br />
Però, en aquesta història, també s’hi donen cita l’amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria aspectes de la novel·la que heu d’anar descobrint per vosaltres mateixos.
El ventall d’opcions que suposa la proposta d’Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L’autor ens ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls. <br /><br />
Són detalls que utilitza per elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l’acció: Tarragona, les seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de l’observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir l’escena, inserint-la en l’ambient en què transcorre.<br /><br />
D’aquesta manera ens apropa a nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel rovell de l’ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre paissatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens pertanyen.<br /><br />
D’emigrants, ho som una mica tots. Qui, en algun moment de la vida, no s’ha sentit estranger? Estereu d’acord amb mi que sigui d’on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha sentiments universals com l’amor, el record a la mare o als fills, l’enyorança a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha espais per l’emoció.<br /><br />
L’Alfons Cama escriu de manera molt visual, però no per això renuncia a fer-ne partícip de l’experiència els altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la humitat i la salabror que se’ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de campanetes, aquella que ens anticipa l’atmosfera acollidora de les classes de ioga.<br /><br />
En Cama no deixa gaire espai a la imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant. L’oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta... I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure’s i de parlar. Són personatges que evolucionen perquè els hi passen coses, perquè estan vius, perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha éssers humans.
Per tot això, llegir l’Alfons Cama és una bona experiència, un rencontre amb les bones històries.
</div>
<br />
<br />
<i><b>Coia Valls </b></i><br />
<a href="https://coiavalls.wordpress.com/">https://coiavalls.wordpress.com/</a><br />
<br />
Reus, 1 febrer 2016
<br />
Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-39263975537540545922015-11-04T08:54:00.004-08:002015-11-14T09:55:57.427-08:00"Bombolla d'intrigues i carícies de molsa", Jordi Serra i Garrido<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPc7m1DU8A4GH8fDDA9SV_1I0iYaV-5pUyGqu1m9oEDMwmf2XXuoyxcx6DIU-w0mRdvj-o_TgFT4eRkarSY_WKPbAuZexdL-XxBSCRPtFrEpGqhAdDVOA7HqKJBNPuV9OzWdMI6qbPeJU/s1600/jordi-serra-300x300.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPc7m1DU8A4GH8fDDA9SV_1I0iYaV-5pUyGqu1m9oEDMwmf2XXuoyxcx6DIU-w0mRdvj-o_TgFT4eRkarSY_WKPbAuZexdL-XxBSCRPtFrEpGqhAdDVOA7HqKJBNPuV9OzWdMI6qbPeJU/s400/jordi-serra-300x300.jpg" /></a>
<b>Una crònica de la novel·la <i>"Amb dits de molsa"</i></b><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Els humans ens entestem a atribuir a l’amor una capacitat redemptora il·limitada. Abans no assolim aquesta mena de salvació, però, ens deixem arrossegar un i altre cop pel sexe i la cobejança. I tan aviat ens penedim de no haver sabut endreçar aquestes pulsions, com de no haver-nos reduït a la simplicitat d’una conducta instintiva. Dir que la dicotomia sexe-amor és un dels motors narratius més poderosos d’ençà que existeix l’art de lligar paraules no ve gens de nou; poder dir, però, que t’ha caigut a les mans un llibre que resol la dicotomia per camins sorprenents o, si més no, poc fressats, és un goig.</div>
<div style="text-align: justify;">
<i>Amb dits de molsa</i>, la tercera novel·la del calongí Alfons Cama i Saballs, combina sàviament algunes pinzellades del gènere negre, tan en voga ara mateix, amb la sensibilitat que caracteritza l’autor a l’hora de relatar històries amoroses poc usuals, com ja va demostrar a <i>Un pessic a l’ànima</i>. Tot i que inicialment sembla apuntar cap a una història de temàtica ecològica, el pròleg etziba un gir que es grava a la memòria del lector i que el tindrà amb l’ai al cor una colla de capítols: cenyit a l’exigència d’un relat d’intriga, el llibre formula la canònica retrospecció que manté viu l’enjòlit ben bé fins al desenllaç.
En els primers capítols, la trama juga la carta del plantejament múltiple, oferint diversos fils argumentals que no trigaran gaire a confluir de forma inesperada. És en aquest punt que Cama demostra una gran habilitat per lligar uns tipus humans concebuts en biosferes tan dispars com la Tarragona dels especuladors immobiliaris i els altiplans del Perú. Les intrigues immobiliàries responen a una inquietud social que encara avui en dia és ben vigent i punyent, i l’autor sap posar aquest ganxo al servei d’una història que s’abandera, com a element més remarcable, de la construcció d’uns personatges que es fan creïbles i entranyables per la seva normalitat. </div>
<div style="text-align: justify;">
L’argument amorós, doncs, es va trenant subtilment a cavall de la trama que el vehicula, i acaba significant-se en el llibre per damunt d’aquesta. L’elogi més gran que es pot dedicar a les escenes amoroses és el de destacar-ne l’escaiença, tant pel fet que es deuen a la història, no a l’inrevés, com pel servei que fan a la definició dels retrats. S’alimenten, a més, d’una tendresa que no busca d’edulcorar els detalls –detalls que, en unes mans menys sensibles, podrien resultar escabrosos o fins i tot barroers–, sinó de fer els protagonistes més propers i versemblants.</div>
<div style="text-align: justify;">
Pel que fa a l’ambientació, sòlida i ajustada sempre als propòsits de la història, no hi trobem descripcions allargassades innecessàriament, sinó petites postals que acoloreixen un i altre racó del relat. Estil econòmic i precís, marca distintiva de l’autor, així com un rerefons ben documentat que dóna consistència a la trama.</div>
<div style="text-align: justify;">
També caracteritza l’autor el seu excel·lent gust pels títols suggerents. Com en el seu llibre anterior, a <i>Amb dits de molsa</i> l’autor reserva la revelació del sentit del títol per a un moment clau en la definició dels protagonistes, la màgia del qual no tinc dret a trencar, perquè és un dels moments de la lectura del llibre que cal esperar com qui espera una petita perla i que t’enlluerna un instant, de tal manera que portes aquesta espurna fins a la fi del llibre, i encara un temps després de finalitzar-ne la lectura. Sí que em permetré, però, jugar-hi discretament, tornant al que dèiem al principi: tot el plaer buit de sentit i tota la riquesa acumulada, tot ho donaríem pel conhort d’una carícia feta amb dits de molsa.</div>
<br />
<br />
<i><b>Jordi Serra i Garrido</b></i><br />
<a href="http://jordiserraigarrido.wordpress.com/">http://jordiserraigarrido.wordpress.com </a><br /><br>
Novembre 1015
<br />
<br />
<br />
<br />Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-16215888853365438552015-03-25T00:44:00.000-07:002015-03-25T11:43:05.385-07:00El doctor en història Valentí Gual glossa "Un pessic a l'ànima" a Montblanc, 22.3.2015
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjwH0MVRYcDwwjVyfmoKzl8CLa4DGGEJUgDmY4fM3S5JjDz3GjnhdyrBAgMRNx_s-FPJh68dgu-CBjvcCnBbwdyWr5NBBfvkktT4e0K6Ozgao7G8Xwsep1EtPv8nUcMymX2sPagYJopROg/s1600/Valent%C3%AD.jpg" imageanchor="1"
style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;">
<img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjwH0MVRYcDwwjVyfmoKzl8CLa4DGGEJUgDmY4fM3S5JjDz3GjnhdyrBAgMRNx_s-FPJh68dgu-CBjvcCnBbwdyWr5NBBfvkktT4e0K6Ozgao7G8Xwsep1EtPv8nUcMymX2sPagYJopROg/s200/Valent%C3%AD.jpg" /></a>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; font-size: 11pt;">
Alfons Cama ens torna a delectar per mitjà d’una novel·la. La primera, <i>El camí dels cirerers</i>, va ser editada el 2012. Tracta, com a tema central, la vida del qui va ser primer alcalde de la nova democràcia en un poble imaginari. Vaig tenir el goig de presentar-la en aquesta mateixa sala. No és ben bé comparable a aquesta, <i>Un pessic a l’ànima</i>, encara que hi té alguns punts de contacte. Un dels grans historiadors de l’escola dels Annals va deixar dit i escrit que només es pot comparar allò comparable. I cal obeir aquesta màxima i, en aquest cas, tractar aquest nou lliurament de prosa rica i mesurada, entenedora i clara, atractiva.<br>
<i>Un pessic a l’ànima</i> ofereix el retrat d’un sector de la societat catalana del darrer terç del segle passat, si bé l’acció bàsica resta situada en els compassos finals de la dictadura franquista: la primera meitat de la dècada del setanta, doncs. El fil argumental principal gira al voltant d’un parell de famílies presentades de forma brillant per l’autor, amb definició dels seus rols socials i econòmics, dels trets principals del caràcter de cadascú, de la seva evolució històrica, amb una descripció acurada i precisa dels seus hàbitats humans i generacionals. Són fins a quatre les generacions de Vinyals i de Pijoans que desfilen.<br>
Els Vinyals són els amos d’una fàbrica dedicada al suro, concretament a paques i fardells. Una família de la burgesia industrial, representant d’un empresariat modest i adaptat a les condicions del país. Seguidor, en línies mestres, de diverses evolucions. En entrar als vuitanta, la fàbrica esdevindrà un centre comercial. La línia troncal de la nissaga quedarà extingida i seran justament els altres protagonistes, els Pijoan, els que ocuparan el seu lloc físic i espacial. Els Pijoan són, pas a pas, encarregat de la fàbrica d’Enric Vinyals i assalariat del rentat de cotxes de Malcolm Cook (Damià Pijoan), metge del Clínic (Martí), físic (Albert), promesa de futur (Enric). Les històries s’entrellacen, com els fils d’una teranyina sàviament ordida, a través de les relacions, de signe molt divers, establertes entre Martí Pijoan, fill de Damià, i els germans Maria Eugènia (Geni) i Francesc (Cisco) Vinyals Batista, fills d’Enric i Antònia. A més, la trajectòria estudiantil i les coordenades temporals de Martí Pijoan tal vegada admetin paral·lelismes amb algú molt proper a la novel·la. Aquí no escau de tractar-los i fer-los públics, i abandono aquesta línia interpretativa.<br>
El temps històric embolcalla i afaiçona fabricants, obrers i estudiants, joves i adults. Els marca amb més o menys profunditat, independentment de la seva voluntat i del seu compromís. I aquest temps està fitat per la lluita armada contra el règim, contrarestada per la ferotge repressió franquista dels homes i les idees, expressada fins a la darrera alenada del dictador, si més no. Del joc dialèctic entre lluitadors per la llibertat nacional i de classe i instruments al servei de la perpetuació del terror militar, en sorgeix una galeria de figures que tenen un pes específic notable. El company de carrera de Martí Pijoan (detingut, torturat, delator, homosexual). L’escrivent de la fàbrica d’Enric Vinyals. L’executor de l’atemptat de Rams de 1975 contra un dels grans exponents de l’aparell repressor; executor esdevingut, temps a venir, regidor del primer ajuntament democràtic barceloní. El tardo i el postfranquisme van devorar els seus propis productes, sovint engendres monstruosos. Així, el comissari Lesmes Velasco Muñoz, acabarà retirat i apartat de circulació, destinat a un treball de categoria inferior a Burgos, una capital de província d’especial significació per als sublevats del 1936 i per les condemnes a mort del 1970. Així seguirà fins a morir, el 1979. Muñoz és, segurament, Creix, un dels torturadors sistemàtics de la tristement cèlebre comissaria central de la Via Laietana barcelonina.<br>
Esments al món del suro; al de les motos (un univers repetit en aquesta obra, present a la portada de l’anterior novel·la); descripcions acurades, mesurades, polides i justes d’espais interiors dels habitatges i de paisatges urbans i rurals; denúncies de l’opressió política; contrastos vitals entre llocs de costa i Barcelona; impacte de la vida de ciutat en mentalitats rurals; ambients de bars i de clandestinitat; resclosit de comissària; misèria i degradació humanes; sexualitat fugissera, furtiva i normalitzada... Aquests són alguns dels enfilalls d’històries que es poden considerar complementàries i que acaben d’arrodonir la nova proposta literària d’Alfons Cama.<br>
Calonge i Palamós, Girona, Barcelona. Els escenaris del pas de les generacions. De les preses de consciència política, ideològica i nacional. Del món de la fàbrica, del fill compromès en una prole on sembla que no havia d’estar-ho, del fill que es veu abocat a la presa de partit immers en contradiccions vitals i de pensament, la innocència enyorada, els companys abatuts i perduts, els morts que s’haurien pogut evitar, l’accident de trànsit que sega vides i somnis. Tot això, tots aquests rius literaris, desemboquen al gran mar, conclouen en un final apoteòsic. Inesperat i a la vegada plausible. Atzarós i versemblant. Conflueixen en un infant, just acabat de néixer. Esperem que l’autor tingui a bé retratar aquests temps, els nostres, en què l’alliberament total es dibuixa en un horitzó pròxim i desitjat.<br>
Reitero les meves felicitacions a l’Alfons per aquesta creació i recreació literàries amb què ens ha volgut tornar a obsequiar. Com a lector, modest i atent, els recomano que facin bona una aposta: la lectura dels 22 capítols de l’obra. Sentiran, a través del pas de les pàgines, el soroll de la fàbrica, la fressa de la lluita, la bestialitat dels torturadors, l’aclaparador pes dels dubtes i les incerteses, el frenesí de l’atzar que colpeja el destí. En definitiva, perquè podran gaudir de la lectura en una època, com la nostra, massa virtual, massa d’imatges, massa, i molt, perduda en la immediatesa. <br>
<br>
<I><b>Valentí Gual</B></I><br>
Diumenge, 22 de març de 2015 <br>
<br>
<br>
</span>
</div>
Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-27614850577137599752014-03-17T01:00:00.000-07:002015-03-25T00:40:35.646-07:00Coia Valls, presentació d' "Un pessic a l'ànima" a Reus, 10.3.2014<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFv43liavYredf2sCVVO6bVfJ2rTF4ody_7qgEmU4YzfH9ADd2udVICr5dph0W8pvBslPCFOw10EozTfj21UVoq7745RRFHnLTVnZ9CKXevM37Ywz9121hxOG3ry-WUFiMKPufX6HWT9I/s1600/_MG_7706.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFv43liavYredf2sCVVO6bVfJ2rTF4ody_7qgEmU4YzfH9ADd2udVICr5dph0W8pvBslPCFOw10EozTfj21UVoq7745RRFHnLTVnZ9CKXevM37Ywz9121hxOG3ry-WUFiMKPufX6HWT9I/s200/_MG_7706.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; font-size: 11pt;">
Les novel·les funcionen quan l’escriptor no sols aspira a transmetre’ns la peripècia vital dels seus protagonistes sinó quan és capaç de transmetre’ns l’ambient, el món en què es mouen. Només aleshores nosaltres, com a lectors, ens disposem còmodament per enfrontar-nos a una història de ficció. I és que la ficció, en aquest cas la novel·la, no pot desenvolupar-se al bell mig del no-res.<br>
El lector necessita veure que al darrere hi ha un univers complex i complet, un territori que batega de manera independent a la nostra quotidianitat, necessita, al capdavall, saber que no es trobarà en terra de ningú. Malgrat la força que tinguin els protagonistes, sense la participació d’una societat que transformi les decisions dels personatges que han estat cridats a escena, les ficcions grinyolen i acaben avorrint-nos.<br>
Igual com en la vida ens afecta tot el que ens envolta, els lectors i lectores volen tenir la sensació que els personatges viuen el seu temps. D’aquesta manera, una història també es podria definir així: un personatge o personatges inserts en l’esdevenir del món. Però quines seran les seves reaccions? Com s’enfrontaran a les dificultats? Quina és aquella característica que els fa diferents, dignes de formar part d’una novel•la que ens pugui interessar?<br>
Escriure té molt d’això. Descobrir el món que ens envolta des de la nostra perspectiva. Però sens dubte el paper de l’escriptor és molt especial. Ha d’estar obert. S’ha d’abocar a transmetre’ns uns fets, sense que els lectors sentin que els estan dirigint cap a un costat o cap a un altre. Deu ser el lector qui decideixi de quin peu coixeja aquell personatge o quines són les conclusions que li ve de gust extreure’n.<br>
Dic tot això com a preàmbul a una bona novel·la, la d’Alfons Cama i Saballs que avui tinc el gust de presentar, Un pessic a l’ànima. Però no seria bo continuar sense introduir a tots vostès, que han vingut amablement a escoltar-nos, una mica més en matèria.<br>
Alfons Cama és un home que ha conegut de prop la història més recent del nostre país, que s’hi ha implicat i, sobretot, n’ha sabut treure conclusions. Va estudiar durant els anys previs a la mort de Franco, quan era necessari saber quina era la teva posició en el món. Després ha treballat molts anys en l’administració pública i, potser, pel que intueixo, va dedicar una part de la seva vida a bastir el seu somni. De vegades, i això els hi diu una persona que ha començat, com en Cama, a publicar en la seva cinquantena, paga la pena esperar. Jo estic convençuda que escriure novel•les demana maduresa, si més no quan la idea és aspirar a fer una obra capaç de connectar amb la gent.<br>
Només des de la maduresa et pots permetre entendre que les històries de ficció no es poden escriure com adoctrinament, o com a un mirall de les teves pròpies idees. El lector, la lectora, vol interpretar a través del que sap, del que és, de la seva experiència, i de seguida se sentirà decebut si se n’adona que lluny de deixar-lo participar de la història, l’escriptor pretén portar-lo de la mà fins a posicions ja prefixades.<br>
Un bon escriptor es defineix, doncs, per aquest espai de llibertat que dóna als seus lectors. És clar que explica una història des de la seva perspectiva, però ens dóna l’oportunitat d’interpretar-la i d’extraure’n aquells moments, ensenyances, motius que creiem més propers a nosaltres. Hi ha poetes que parlen de la poesia com un gènere que s’ha de gaudir, no pas d’entendre, i, en un altre sentit també es podria dir de la novel·la. Deus tenir l’opció de portar la història que t’expliquen cap a la teva manera de veure les coses.<br>
Per això sempre ric –si més no internament, el respecte als altres és important- quan un escriptor ens diu que pretén transmetre una manera de veure les coses. És fantàstic! Però resulta ingenu. En el fons, el lector o lectora, el que farà serà llegir amb un esperit clar de recerca dels seus propis referents, aquells amb els quals els hi és donat identificar-se. Només així gaudim d’una història, des de la llibertat de la interpretació.<br>
Un dels fets que més em van cridar l’atenció només començar a llegir Un pessic a l’ànima és que em permetia aquest tipus de lectura. En aquest sentit, en Cama actua més com a cronista; d’una època, d’uns personatges; però, per sort, perquè els cronistes acostumen a ser força avorrits, al fons batega la vida dels seus protagonistes, sobretot d’en Martí, un noi que, com molts altres de la Transició, acaba posant el seu gra de sorra en el final d’un règim de conseqüències lamentables per gairebé tothom.<br>
Aquest recorregut vital d’en Martí, eix i motiu de la novel·la, ens acaba convencent per la sinceritat dels seus plantejaments. Tot i no ser un personatge de vida extraordinària, reflecteix tantes i tantes vides senzilles tocades, d’una manera o d’una altra, per l’esperit de revolta, per la necessitat de trobar sortides quan tot sembla enfonsar-se.<br>
No és l’únic personatge al qual hauríem de posar nom en aquesta presentació. També ens crida l’atenció el de Maria Eugènia, la “Geni”; perquè és artista, segons diu ella mateixa. Aquesta noia de bona família que travessa la novel•la serveix en Cama per retratar les diferències de classe encara ben marcades durant les darreries del franquisme. La relació de la Geni i en Martí ens porta l’aroma d’aquella meravellosa novel·la de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa, on en Martí seria una mica com el Pijoaparte particular de l’Alfons.<br>
El quadre social reflectit, però, és molt més extens. Els petits empresaris, els seus assalariats, les relacions gairebé d’amistat que de vegades eren possibles entre ells. I d’una altra banda, el món de la joventut dels 70, els seminaris, la por a l’homosexualitat –molt ben traçat el personatge d’en Jordi- o l’esforç dels petits revolucionaris per lluitar amb totes les forces al seu abast contra la dictadura.<br>
I és aquí quan surt l’Alfons Cama novel·lista, quan explica els fets sense jutjar-los, sense intervenir en les consideracions que pot extreure’n el lector. Un pessic a l’ànima funciona com una novel•la d’aprenentatge, una bildungsroman, que ens trasmet l’educació sentimental d’una sèrie de personatges en un moment cabdal de la nostra història.<br>
Però no seria just que no dediquéssim uns instants a parlar de la capacitat de l’Alfons Cama per reeixir amb un llenguatge precís –no és una altra cosa, una novel·la, en primer terme-, una manera d’escriure que ens condueix a través de l’obra sense ensurts, sense frases que ens facin dubtar, que suspenguin el pacte establert entre autor i lector. En Cama té una prosa que podrien envejar novel·listes més consolidats, i jo diria que és fruit d’un tarannà personal reflexiu, observador, que s’ha anat forjant a poc a poc.<br>
Un pessic a l’ànima és una bona novel·la sobre aquells anys en que tot semblava possible, quan els murs queien un darrere de l’altre perquè alguns hi van posar la vida. N’estic convençuda que la gaudireu, que anireu a la recerca de la seva primera novel·la “El camí dels cireres” i que no li perdreu la pista en el futur. <br>
De moment, però, farem bé d’endinsar-nos en la que ens convoca. Però deixeu-me, de manera personal, que li demani a l’Alfons que continuï amb aquesta tasca d’imaginar històries per al nostre delit.<br>
<br>
<I><b>Coia Valls</B></I><br>
Reus, 10 de març de 2014 <br>
<br>
<br>
</span>
</div>Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-60550086671693797212014-03-10T04:07:00.000-07:002014-04-01T14:09:38.326-07:00"Un pessic a l’ànima, l’atmosfera d’un temps" Blog d'en Lluís Foix, 20.2.2014<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5HlLz5DZK5FZLcmAAbZEauEpmSO4DuWqJsRzGhUjOar5dXHdQX3hKPHMA99z41ycDcQI4k3ZUy9cPf1rsgK0DIX47OsBM7RWi_BRFIGyoKFxRNasI-YlG8dxugLsmt9DqpnwPDQ3thdc/s1600/foix.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5HlLz5DZK5FZLcmAAbZEauEpmSO4DuWqJsRzGhUjOar5dXHdQX3hKPHMA99z41ycDcQI4k3ZUy9cPf1rsgK0DIX47OsBM7RWi_BRFIGyoKFxRNasI-YlG8dxugLsmt9DqpnwPDQ3thdc/s200/foix.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; font-size: 11pt;">
Recrear l’atmosfera d’un temps és una de les grandeses de la literatura de tots els temps. Els relats historiogràfics, novel·lats, ens diuen sovint tant o més que el que descriuen amb tot rigor els historiadors. He llegit i he presentat a Barcelona la segona novel·la d’Alfons Cama i Saballs, enginyer industrial, servidor públic i entusiasta de la paraula escrita en descobrir una tardana vocació literària.<br>
Un pessic a l’ànima és un pel autobiogràfica però no del tot. Personatges simulats, gent de la burgesia dels anys setanta, masovers, amos i treballadors, encarregats i subalterns. Passió de joventut i descobriment de la Barcelona trepidant i políticament activa, fabril, incontrolable per un règim que s’acaba de forma biològica.<br>
El personatge surt de Calonge, al Baix Empordà, Passa per Palamós, va als maristes de Girona i acaba a la Universitat de Barcelona, focus de totes les inquietuds desgavellades però eficaces dels moviments que volien accelerar la fi del franquisme.<br>
Hi queda l’impacte dels moviments del subsol en aquella Barcelona que frisava un canvi incert i alhora definitiu. La història d’Alfons Cama és la de tants joves de la meva generació, de famílies no menestrals, que arriben a la Universitat pujant a l’ascensor de la meritocràcia i arribant als pisos superiors.<br>
És una història de relaciones humanes, de canvis generacionals, polítics i socials, que s’esdevenen de forma natural en aquell franquisme tardà.<br>
De fet, Un pessic a l’ànima, és passeja per uns temps en els que s’esborra la línia clara, segura i precisa, entre els de dalt i els de baix, entre els propietaris i els encarregats, entre la gent de cases bones, fabricants i burgesos, i els obrers que encara no tenien consciència que s’atansaven canvis trencadors.<br>
El fer política dintre del règim, contrària al franquisme, tenia un punt d’aventura, de convicció, de millora, de risc, de trobar-se davant una policia que torturava fins al punt que un dels principals protagonistes mor com a conseqüència d’una interrogació amb pallissa sense escrúpols per aquells policies sense ànima.
Es descriu el trajecte de tants catalans d’aquells anys, de gent que arriba de la Catalunya interior, més classista i més petita mentalment, i es troben davant una la ciutat gran, oberta, liberal, complexa, activista, gran ciutat, el naixement de grups polítics, persones desconegudes que lluitaven desafiant la llei i l’ordre del franquisme.
Barcelona és llibertat i el món interior, rural, és intimitat. En aquella ciutat gran els silencis eren eloqüents, cridaven en la foscor, es cuinaven estratègies a l’ombra, a una oposició no oficial i perseguida. Ningú sabia massa bé què passava i qui decidia. Però es pressentia que l’empresa era gran.<br>
Es descriu una ruptura generacional gens dramàtica, inevitable, acceptada pels grans i pels joves. Els pares han fet diners però els fills no els segueixen. Canvien de paradigma i cerquen canvis que tenien a veure amb la llibertat.
Alfons Cama descriu el valor dramàtic de la política, de l’amor de joventut i de les il·lusions, passions i riscos per fer un país millor i més lliure. Els amics, els parents, els metges i tants personatges inesperats es converteixen en còmplices voluntaris o passius de l’efervescència clandestina d’aquells moments.<br>
El fil sentimental es passeja d’amagatotis per les pàgines i observa els moments més apassionats de la joventut i també les desgràcies que arriben a totes les famílies en tots els temps, tots els règims i totes les classes socials. El que passa per la raó i el que batega en les interioritats del cor xoquen sovint. Es veu com la vida és tan rica en matisos com en sorpreses.<br>
Al final tot quadra i tot té sentit en un relat que malgrat les seves excursions subordinades mai es perd el fil. L’atmosfera d’una fàbrica de suro, un internat de frares, els senyors, els obrers…<br>
La incertesa d’una vida pertorbada pels esdeveniments més insospitats. Tot arriba a totes les biografies. Tos som, tos portem, una gran novel·la dintre, per escriure. Alfons Cama l’ha escrit. Penso que el millor que és pot dir d’una novel·la és que està ben escrita, a l’alçada de la literatura moderna, elaborada, descrivint situacions que la ficció ens presenta amb una gran precisió.<br>
<br>
</span>
</div>Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-91199861594573928512014-02-01T07:07:00.001-08:002014-04-01T14:06:22.698-07:00Rafel Nadal, presentació d' "Un pessic a l'ànima" a Girona, 17.1.2014
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6MtyVyhZ4ErWKgQLqU8HYAs0pWpyhaTFt_P-8eN2tZaRT-dt4AdGucNPhrAkE1TwjydvRZ3lgjbsefRgEXfyDAFsEMQkSmpFURFHcPg3WYJZ33gM78zn8r164yd4HOl73CpDil-zMDLo/s1600/_MG_6949-2.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6MtyVyhZ4ErWKgQLqU8HYAs0pWpyhaTFt_P-8eN2tZaRT-dt4AdGucNPhrAkE1TwjydvRZ3lgjbsefRgEXfyDAFsEMQkSmpFURFHcPg3WYJZ33gM78zn8r164yd4HOl73CpDil-zMDLo/s200/_MG_6949-2.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; font-size: 11pt;">
L’Alfons Cama és de Calonge, però també podríem dir que és de Palamós, i si bé ja fa temps que va adquirir la condició de fill adoptiu de Tarragona, quan s’ha posat a escriure, les emocions, les passions i les pulsions literàries l’han retornat a les comarques de Girona. Fa dos anys va escriure una primera novel·la plena de records d’infantesa que ell mateix es va editar, i per sorpresa seva el llibre li va funcionar. Així, amb El camí dels cirerers, aquest enginyer industrial es va convertir en escriptor.<br>
Ara, l’Alfons ha reincidit i ha publicat Un pessic a l’ànima, la història paral·lela i simultània d’un amor —tan discret com intens—, d’una lluita política i de la transformació del país. A grans trets, el viatge per la infància, l’adolescència i la maduresa d’en Martí Pijoan, el fill d’un encarregat d’una fàbrica de suro de Palamós. Un viatge que ens passeja pels tres escenaris vitals del protagonista: Palamós, Girona i Barcelona, en coincidència amb els tres moments històrics que retrata la novel·la, és a dir, la postguerra, la transició i l’entrada en la democràcia.<br>
Deixin-me dir per començar que Un pessic a l’ànima està molt bé. És un llibre ben escrit, llegidor, entretingut, que et va atrapant a mesura que la història avança. Ho dic perquè a les presentacions de vegades tots divaguem pel camí de la crítica més acadèmica i ens deixem el més important: si el llibre està bé o no. Queda dit, doncs, només de començar, que aquest llibre val la pena, que l’han de comprar, que l’han de llegir, que l’han de recomanar i que faran bé, a partir d’ara, de seguir la trajectòria de l’Alfons, perquè estic convençut que la seva aventura literària no s’acabarà aquí.<br>
La història que ens hi explica l’Alfons és la història de les classes populars catalanes, que es van fer fortes, van créixer i es van emancipar cultivant els valors de la discreció, el treball, l’esforç, l’estalvi, la superació, la cohesió familiar i la devoció per la força emancipadora de l’educació. Aquests són els valors que va inculcar a casa seva en Damià, l’encarregat de la fàbrica de Palamós, i que després va practicar el seu fill Martí i s’intueix que també adoptarà el seu nét Albert.<br>
Aquests són els mateixos valors que la petita burgesia de províncies va assumir com a propis: són els valors en els quals em van educar a mi mateix a casa, a Girona, i són els valors i també les contradiccions que reflecteixo a Quan érem feliços. Jo els vaig viure des de la comoditat i la discreció d’aquella petita burgesia de províncies que he intentat retratar en els meus llibres; l’Alfons explica els mateixos valors, les mateixes pors i les mateixes il·lusions des de la perspectiva de les classes treballadores i dels menestrals. I per contrast, ens fa entrar també al món de la burgesia barcelonina, segurament més poderosa i més gelosa dels seus propis privilegis.<br>
Segurament per tot això, de seguida vaig tenir la sensació que el llibre de l’Alfons era complementari a la història que jo mateix havia volgut explicar. De la mà d’en Martí i la seva família, l’Alfons ens passeja per la Girona de la Sarfa, dels maristes o de la Rambla. Pel Palamós dels caleros, dels billars als soterranis del carrer Cervantes, de les primeres discoteques i de l’arribada del turisme. I per la Barcelona dels estudiants, de la revolta, de la lluita per la llibertat, de la presa de consciència que tots havíem de comprometre’ns. Són, com he dit, diferents classes, però els mateixos escenaris, els mateixos moments històrics i un mateix destí comú: la Catalunya moderna de classes mitjanes, de socialització i de benestar compartit. Fins ara, és clar, fins a l’arribada de la crisi.<br>
És la història de la transformació de Catalunya cap a una societat sense classes, o d’amplíssimes classes mitjanes que inclouen tota la petita burgesia de províncies —que s’hi ha diluït— i també tots els Pijoan de Catalunya, que hi han pujat gràcies a l’ascensor social —mentre funcionava— i s’han convertit en membres de ple dret i finalment en actors de primera fila. Ja sé que no és el mateix ser alumne intern de pagament del Collell que ser intern fàmul dels Maristes. Però al final, la gana, la fred, la disciplina o l’enyorament són els mateixos des d’una bata de pagament que des d’una de fàmul i a tots plegats ens és fàcil reconèixer-nos en les escenes que ha construït l’Alfons, per més que a l’hermano Benjamín ell el bategi com a l’Hipopòtam i nosaltres li diguéssim directament el Mamut.<br>
Potser me’n vaig massa cap a una lectura en clau política de l’obra que presentem i seria molt injust, perquè els valors i el retrat polític hi són, però la història que ens presenta és molt més complexa. És un retrat d’època detallista. I és una història d’amor delicada. Una història amb moltes passions només insinuades. Que no es recrea en els detalls. Es queda en les sensacions, els primers apunts... Instants eficaços per despertar en el lector la força literària de les passions que el lector haurà d’acabar de construir.<br>
A Quan en dèiem xampany començo i acabo amb aquesta escena:<br>
“A casa, sempre que es destapava una ampolla de xampany, el pare demanava el tap, l’observava atentament amb cara d’entès, el flairava i el feia rodar entre els dits buscant el segell del fabricant.<br>
—Bon tap —sentenciava molt solemnement quan hi reconeixia les inicials «FO» que l’identificaven com un tap fabricat a Francisco Oller - Bouchons à Champagne, l’empresa familiar especialitzada
en la fabricació de taps de suro per a cava i xampany.<br>
Després, tots ens l’anàvem passant i li donàvem la raó, fent que sí amb un cop de cap, tot i que en aquella època no sabíem res de carracs, de discos ni de mànecs.”
El gest que el besavi Francisco Oller va introduir als dinars familiars és un gest comú a totes les famílies vinculades al món del suro. A Cassà, a Llagostera, a Tossa, a Sant Feliu o a Palafrugell. I, és clar, a Palamós. També a la família Pijoan. Cap al final d’Un pessic a l’ànima, l’Alfons escriu:<br>
“Per postres la Fina havia comprat un tortell en una pastisseria del carrer Major que sabia que faria les delícies d’en Damià. El van remullar amb un cava afruitat i fresc, amb un suau toc de dolçor. L’antic encarregat de la fàbrica va recollir el tap de l’ampolla, que havia petat alegre. Hi va inspeccionar el suro dels dos discos enganxats a l’aglomerat, un hàbit que no podia deixar de practicar en cap celebració en què es destapava una ampolla de cava.<br>
—Gasten suro de qualitat aquesta gent! —va informar la resta de comensals.”<br>
Quan vaig llegir aquest paràgraf vaig saber que havia encertat acceptant de presentar avui a Girona la història d’Un pessic a l’ànima, la segona novel·la de l’Alfons Cama, que està cridat a trobar el lloc al qual aspira en el sempre difícil panorama de les lletres catalanes.<br>
De manera que ara destapo una bona ampolla de cava o de xampany. I després de flairar el tap i d’estudiar amb deteniment la qualitat dels discos de suro, omplo la meva copa i brindo per l’èxit d’Un pessic a l’ànima.<br>
Salut per a tu, Alfons.<br>
I a tots vostès, salut i molt bona lectura!<br>
</span>
</div>Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-51402260352999496222013-11-10T04:51:00.000-08:002014-07-28T23:12:56.894-07:00Joan Cavallé, presentació d' "Un pessic a l'ànima" a Tarragona, 7.11.2013<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgulhln03lqqz2T-ln_2D2jd9_O-t6C8GRneJGRMt-DCgOlgK5Z-piIMCrL8YAxKfnlLY5MzNI0r3uhlmXX18lncHdXI2s9X3heNrhGIYKcULvc8V_t0dYiMMo4DOGh-vpR4jlkA6sjASw/s1600/joan+cavalle.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgulhln03lqqz2T-ln_2D2jd9_O-t6C8GRneJGRMt-DCgOlgK5Z-piIMCrL8YAxKfnlLY5MzNI0r3uhlmXX18lncHdXI2s9X3heNrhGIYKcULvc8V_t0dYiMMo4DOGh-vpR4jlkA6sjASw/s200/joan+cavalle.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; font-size: 11pt;">
Una qüestió prèvia i general. Respondre la pregunta: ¿Què t’ha semblat? Perquè al cap i a la fi, tot es resumeix en això. La transmissió de boca a orella de les nostres preferències literàries, cinematogràfiques, teatrals, etc. es fa responent aquesta pregunta. Diem si ens ha agradat, poc, molt o gens, si la trobem distreta, avorrida, intel·ligent, àgil, versemblant o espessa.<br>
Si a més a més es tracta d’un autor que més o menys comença, ens pot assaltar al dubte de si ens trobem amb el text propi d’un principiant, que encara no ha assolit els mínims perquè un text seu sigui llegible.<br>
Llavors començaré responent aquesta pregunta i així ens deslliurarem de la tensió que provoca deixar-la per al final. Crec que Un pessic a l’ànima és un relat ben escrit, tant en l’aspecte lingüístic com en el literari, ben construït, pel que fa al seu canemàs argumental, i que conté prou elements en el contingut i en la forma, per convertir la seva lectura en una experiència agradable i satisfactòria.<br>
L’autor ha sabut veure que la vida no és només una successió de fets, sinó una cosa molt complexa o complicada en què els fets, els temes, les preocupacions i els anhels es barregen, s’encreuen, divergeixen, se separen i, fins i tot, de vegades, tornen a coincidir PER CASUALITAT.<br>
En primer lloc hi ha les persones. I, d’entre totes les coses que animen i preocupen les persones, l’impuls amorós. Tot el fons de la novel·la és recorregut per un impuls amorós. Un impuls nascut quan els seus protagonistes són molt joves, que gairebé no són conscients d’aquest impuls. Un impuls que queda soterrat pel pas del temps, però que reviu i assoleix punts d’una ardència notable; i que, malgrat totes les vicissituds per què passen els personatges, perviu fins i tot “més enllà de la mort”.<br>
Això, la història d’amor, només és l’esquelet de la novel·la. Sobre aquest esquelet, com en un cos on hi ha enganxats músculs, nervis, venes, artèries, pell, etc., van acomodant-se les altres capes del relat.<br>
Si l’amor era el tema de les persones, el segon tema és la diferència social. El món està dividit així, en classes socials que de vegades es disputen el poder, altres vegades pacten, en un estira-i- arronsa constant. La societat en què viuen els personatges d’Un pessic a l’ànima també està estructurada en classes, i la pertinença a cada una d’aquestes classes, igual que en Romeo i Julieta, marca els personatges de manera decisiva. La història d’amor, doncs, és envaïda per una història de pertinença social, que dificulta la lliure expressió d’aquella història, però que, gràcies a la intervenció de les casualitats, tindrà un desenllaç sorprenent.<br>
Tot això s’esdevé en un lloc i un moment molt precisos. L’acció de la novel·la té lloc en diferents localitats catalanes (Palamós, Girona, Barcelona: no és casual que coincideixin en part de l’itinerari vital de l’autor) durant els darrers anys del franquisme. L’autor ha volgut que, tot i que els personatges protagonistes no viuen amb intensitat l’ambient polític del moment, per un seguit de casualitats i fets fortuïts s’hi vegin involucrats. I és així com aquesta novel·la, de sobte pren un inesperat aspecte de novel·la històrica o més encara de novel·la política, amb un acostament força realista a fets que eren, per desgràcia, quotidians: persecucions, detencions, tortures, atemptats, delacions, consignes, dobles personalitats, etc. L’acció se centra en persones vinculades al llavors existent Front d’Alliberament Català (el FAC), un grup que defensava l’acció armada i que va cometre alguns atemptats (bàsicament a edificis significatius, com ara jutjats, locals del Movimiento, algun diari, cruïlles de comunicacions o punts de distribució d’electricitat). Encara que hem de suposar que els fets relatats a la novel·la són de ficció, s’assemblen força als fets reals. Fins i tot una de les persones que hi apareixen, presenta unes traces derivades de les tortures, molt semblants a les que van detectar-se en un membre del FAC també detingut i torturat. Per no parlar de la consigna que fan servir a la novel·la, “la matança del porc”, la mateixa que Quico Pi de la Serra feia servir públicament i sense que les autoritats censores advertissin a qui es referia.<br>
Segurament, per a molt lectors, aquest rerefons polític serà un dels elements més atraients de la novel•la, no en debades es tracta de passatges que han estat poc estudiats i difosos de la nostra història recent.<br>
Tot i amb això, l’editor, a l’hora d’il·lustrar la novel·la, ha escollit un tema que fins ara no he esmentat: <br>
A la contraportada hi ha una foto (de Teresa Fargas) que primer m’havia semblat que corresponia a una paret de pedra seca. Però després, mirant-m’hi més, vaig veure que es tractava d’una conjunt de peces de suro estibades. El suro és l’altre element discursiu d’aquesta novel·la. Tot i que quantitativament és una part petita, resulta molt interessant la descripció de les feines i l’ús del lèxic propi de la indústria surera, o tapera, actualment d’actualitat perquè coincideixen a les llibreries, a més d’aquesta novel·la, la titulada Quan en dèiem xampany, de Rafael Nadal.<br>
O sigui que tenim una novel·la amb una història d’amor, una història de diferenciació i ascens social i una història política, amb un rerefons i un passat fonamentat en la indústria dels taps. Tot això com està combinat? Doncs amb traça. Convertint la novel·la en un puzzle, amb una espoleta col·locada al començament que activa la memòria, que donarà lloc a un flaixback, i amb diversos itineraris que van convergint, trobarem la ruta que ens menarà fins al present. Aquest itinerari, l’Alfons el va guarnint amb uns elements que tenen un caràcter determinant en la història: les casualitats. I suposo que no és casual que l’autor aposti per la casualitat, que hi ha una voluntat d’expressar el valor que l’atzar juga en les nostres vides. Tenim la tendència a pensar que la casualitat és un recurs fàcil, com si l'autor no hagués tingut prou habilitat per lligar les coses de manera planificada. A les novel·les policíaques, per exemple, solem valorar que la resolució del cas sigui pels mèrits i la perspicàcia del detectiu. Si l'investigador ha trobat la solució per casualitat, solem pensar que l'autor no s'hi ha esforçat gaire. En aquest punt, però, recordaré com la casualitat es troba present en tota la gran literatura. I és així com la casualaitat, per exemple, és la que construeix l'enorme tragèdia d'Èdip rei. I són casualitats el que trobem en moltes comèdies de Shakespeare. I són felices casualitats el que es presenta en novel·lasses com Tirant lo Blanc i el Quixot. I no és una casualitat que la sogra de Gil Foix, a La febre d'or, de Narcís Oller, es mori precisament en aquell precís moment, quan encara no havia fet testament? Una frase de Friedrich Dürrenmatt ens serveix per posar punt i final a aquesta qüestió: "Com més planifiqui l'home la seva manera de procedir, més fàcil li serà a la casualitat trobar-lo". Això és el que ha fet l'Alfons: la casualitat ha fet acte de presència en una novel•la ben planificada, on aquesta casualitat no és fruit de l'atzar, sinó de la mateixa calculada planificació.<br><br>
Joan Cavallé<br>
7-11-2013<br>
</span>
</div>
Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5285749984242967367.post-36068068602326324742013-11-09T02:20:00.000-08:002014-07-28T23:14:28.181-07:00Olga Xirinachs, comentari d' "EL camí dels cirerers"
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8vnFcYpShKSaIXFxeM-YOYh7mz1U-QECngLRVRRoAO9mcvcM2yflOoDFD3CkzwwfZioAwBN0wivYeW8O4SQesj5-ShdA_qShbNurcdphYeE3k6UMGjxcrIWUohICKrxdzIMu4zaEUDKk/s1600/Olga.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8vnFcYpShKSaIXFxeM-YOYh7mz1U-QECngLRVRRoAO9mcvcM2yflOoDFD3CkzwwfZioAwBN0wivYeW8O4SQesj5-ShdA_qShbNurcdphYeE3k6UMGjxcrIWUohICKrxdzIMu4zaEUDKk/s200/Olga.JPG" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; font-size: 11pt;">
Sóc de l’opinió que tothom hauria d’escriure un llibre de la seva vida. Tant els que es proposen començar una carrera literària com els que només ho fan pel seu gust i record. Tots portem dins una història que es nodreix de les petites o grans històries de cada dia. Com més les observem, apreciem com en surten ramificacions a manera de branques o arrels. Tant és així, que els relats de les nostres vides no s’acabarien mai si comencéssim a investigar les nostres famílies en el passat.<br>
Quan ens proposem escriure un llibre ens veiem obligats a triar, perquè les proporcions solen ser estàndards que voregen les 200 pàgines. Algunes grans obres ni hi arriben. Altres les passen de molt. Aquesta obra de 150 pàgines conté els elements suficients per enquadrar la vida d’un infant i el seu camí cap a la maduresa.<br>
EL CAMÍ DELS CIRERERS proposa evocar la memòria d’una època i dels seus protagonistes. L’autor, en la seva recerca de materials, ha de “reveure”, reconstruir, edificar de nou, tocar les parets de pedra, la fusta, la soca dels arbres, l’olor marina, les paraules que el vent ha esborrat, l’ambient que envolta els seus personatges, siguin reals o imaginats. Ho ha de fer perquè ha de saber transmetre les sensacions al lector. Alfons Cama ho fa amb bon estil, i així crea i recrea, fa reviure amb tots els ingredients necessaris una part de la història recent.<br>
No és fàcil una vida en l’època que ens proposa Alfons Cama. Postguerra dura, situacions tràgiques ben explicades i ben distribuïdes al llarg del relat. Tota obra ben preparada necessita una alternança: els moments difícils han de tenir el seu contrapès en vivències amables. Últimament ens trobem amb obres que pretenen ser mestres però que no commouen el lector; els falta l’alè de sentiment necessari que tot autor ha de saber manejar. Perquè la literatura, sigui poema, conte, article, novel•la o assaig, és un joc de distribucions convenients.<br>
La narració entra al lector a través dels sentiments, i EL CAMÍ DELS CIRERERS, ja des del títol, ens atrau per la humanitat que trobarem en tota la història. Hi són ben explicats els elements rurals, les eines, les bèsties, els jocs dels infants, els vestits, les menges, les festes, els costums dels homes ja fets, el desficiós neguit de l’aparellament, la malícia d’alguns i el dolor dels altres.<br>
Alfons sap com treballar els verbs, amb les frases ben articulades. I així, des de l’enyor de les infanteses, que solen ser petits paradisos perduts, ens fa transitar per tota una vida per arribar a un final contundent, d’acord amb el que ha crescut tot al voltant del personatge, com creix la capçada d’un arbre o, com explica l’autor: “El cel d’aquella tarda de dissabte de festa presagiava tempesta.” La tempesta creix, i només qui arriba al final del llibre pot saber on descarregaran els núvols.
<br><br>
Felicitats, Alfons, i ànims per créixer en aquest camí literari.
<br><br>
Olga Xirinacs.<br>
10-6-12<br>
</span>
</div>Alfons Camahttp://www.blogger.com/profile/13469402989896639259noreply@blogger.com0