Alfons Cama ens torna a delectar per mitjà d’una novel·la. La primera, El camí dels cirerers, va ser editada el 2012. Tracta, com a tema central, la vida del qui va ser primer alcalde de la nova democràcia en un poble imaginari. Vaig tenir el goig de presentar-la en aquesta mateixa sala. No és ben bé comparable a aquesta, Un pessic a l’ànima, encara que hi té alguns punts de contacte. Un dels grans historiadors de l’escola dels Annals va deixar dit i escrit que només es pot comparar allò comparable. I cal obeir aquesta màxima i, en aquest cas, tractar aquest nou lliurament de prosa rica i mesurada, entenedora i clara, atractiva.
Un pessic a l’ànima ofereix el retrat d’un sector de la societat catalana del darrer terç del segle passat, si bé l’acció bàsica resta situada en els compassos finals de la dictadura franquista: la primera meitat de la dècada del setanta, doncs. El fil argumental principal gira al voltant d’un parell de famílies presentades de forma brillant per l’autor, amb definició dels seus rols socials i econòmics, dels trets principals del caràcter de cadascú, de la seva evolució històrica, amb una descripció acurada i precisa dels seus hàbitats humans i generacionals. Són fins a quatre les generacions de Vinyals i de Pijoans que desfilen.
Els Vinyals són els amos d’una fàbrica dedicada al suro, concretament a paques i fardells. Una família de la burgesia industrial, representant d’un empresariat modest i adaptat a les condicions del país. Seguidor, en línies mestres, de diverses evolucions. En entrar als vuitanta, la fàbrica esdevindrà un centre comercial. La línia troncal de la nissaga quedarà extingida i seran justament els altres protagonistes, els Pijoan, els que ocuparan el seu lloc físic i espacial. Els Pijoan són, pas a pas, encarregat de la fàbrica d’Enric Vinyals i assalariat del rentat de cotxes de Malcolm Cook (Damià Pijoan), metge del Clínic (Martí), físic (Albert), promesa de futur (Enric). Les històries s’entrellacen, com els fils d’una teranyina sàviament ordida, a través de les relacions, de signe molt divers, establertes entre Martí Pijoan, fill de Damià, i els germans Maria Eugènia (Geni) i Francesc (Cisco) Vinyals Batista, fills d’Enric i Antònia. A més, la trajectòria estudiantil i les coordenades temporals de Martí Pijoan tal vegada admetin paral·lelismes amb algú molt proper a la novel·la. Aquí no escau de tractar-los i fer-los públics, i abandono aquesta línia interpretativa.
El temps històric embolcalla i afaiçona fabricants, obrers i estudiants, joves i adults. Els marca amb més o menys profunditat, independentment de la seva voluntat i del seu compromís. I aquest temps està fitat per la lluita armada contra el règim, contrarestada per la ferotge repressió franquista dels homes i les idees, expressada fins a la darrera alenada del dictador, si més no. Del joc dialèctic entre lluitadors per la llibertat nacional i de classe i instruments al servei de la perpetuació del terror militar, en sorgeix una galeria de figures que tenen un pes específic notable. El company de carrera de Martí Pijoan (detingut, torturat, delator, homosexual). L’escrivent de la fàbrica d’Enric Vinyals. L’executor de l’atemptat de Rams de 1975 contra un dels grans exponents de l’aparell repressor; executor esdevingut, temps a venir, regidor del primer ajuntament democràtic barceloní. El tardo i el postfranquisme van devorar els seus propis productes, sovint engendres monstruosos. Així, el comissari Lesmes Velasco Muñoz, acabarà retirat i apartat de circulació, destinat a un treball de categoria inferior a Burgos, una capital de província d’especial significació per als sublevats del 1936 i per les condemnes a mort del 1970. Així seguirà fins a morir, el 1979. Muñoz és, segurament, Creix, un dels torturadors sistemàtics de la tristement cèlebre comissaria central de la Via Laietana barcelonina.
Esments al món del suro; al de les motos (un univers repetit en aquesta obra, present a la portada de l’anterior novel·la); descripcions acurades, mesurades, polides i justes d’espais interiors dels habitatges i de paisatges urbans i rurals; denúncies de l’opressió política; contrastos vitals entre llocs de costa i Barcelona; impacte de la vida de ciutat en mentalitats rurals; ambients de bars i de clandestinitat; resclosit de comissària; misèria i degradació humanes; sexualitat fugissera, furtiva i normalitzada... Aquests són alguns dels enfilalls d’històries que es poden considerar complementàries i que acaben d’arrodonir la nova proposta literària d’Alfons Cama.
Calonge i Palamós, Girona, Barcelona. Els escenaris del pas de les generacions. De les preses de consciència política, ideològica i nacional. Del món de la fàbrica, del fill compromès en una prole on sembla que no havia d’estar-ho, del fill que es veu abocat a la presa de partit immers en contradiccions vitals i de pensament, la innocència enyorada, els companys abatuts i perduts, els morts que s’haurien pogut evitar, l’accident de trànsit que sega vides i somnis. Tot això, tots aquests rius literaris, desemboquen al gran mar, conclouen en un final apoteòsic. Inesperat i a la vegada plausible. Atzarós i versemblant. Conflueixen en un infant, just acabat de néixer. Esperem que l’autor tingui a bé retratar aquests temps, els nostres, en què l’alliberament total es dibuixa en un horitzó pròxim i desitjat.
Reitero les meves felicitacions a l’Alfons per aquesta creació i recreació literàries amb què ens ha volgut tornar a obsequiar. Com a lector, modest i atent, els recomano que facin bona una aposta: la lectura dels 22 capítols de l’obra. Sentiran, a través del pas de les pàgines, el soroll de la fàbrica, la fressa de la lluita, la bestialitat dels torturadors, l’aclaparador pes dels dubtes i les incerteses, el frenesí de l’atzar que colpeja el destí. En definitiva, perquè podran gaudir de la lectura en una època, com la nostra, massa virtual, massa d’imatges, massa, i molt, perduda en la immediatesa.
Valentí Gual
Diumenge, 22 de març de 2015
Un pessic a l’ànima ofereix el retrat d’un sector de la societat catalana del darrer terç del segle passat, si bé l’acció bàsica resta situada en els compassos finals de la dictadura franquista: la primera meitat de la dècada del setanta, doncs. El fil argumental principal gira al voltant d’un parell de famílies presentades de forma brillant per l’autor, amb definició dels seus rols socials i econòmics, dels trets principals del caràcter de cadascú, de la seva evolució històrica, amb una descripció acurada i precisa dels seus hàbitats humans i generacionals. Són fins a quatre les generacions de Vinyals i de Pijoans que desfilen.
Els Vinyals són els amos d’una fàbrica dedicada al suro, concretament a paques i fardells. Una família de la burgesia industrial, representant d’un empresariat modest i adaptat a les condicions del país. Seguidor, en línies mestres, de diverses evolucions. En entrar als vuitanta, la fàbrica esdevindrà un centre comercial. La línia troncal de la nissaga quedarà extingida i seran justament els altres protagonistes, els Pijoan, els que ocuparan el seu lloc físic i espacial. Els Pijoan són, pas a pas, encarregat de la fàbrica d’Enric Vinyals i assalariat del rentat de cotxes de Malcolm Cook (Damià Pijoan), metge del Clínic (Martí), físic (Albert), promesa de futur (Enric). Les històries s’entrellacen, com els fils d’una teranyina sàviament ordida, a través de les relacions, de signe molt divers, establertes entre Martí Pijoan, fill de Damià, i els germans Maria Eugènia (Geni) i Francesc (Cisco) Vinyals Batista, fills d’Enric i Antònia. A més, la trajectòria estudiantil i les coordenades temporals de Martí Pijoan tal vegada admetin paral·lelismes amb algú molt proper a la novel·la. Aquí no escau de tractar-los i fer-los públics, i abandono aquesta línia interpretativa.
El temps històric embolcalla i afaiçona fabricants, obrers i estudiants, joves i adults. Els marca amb més o menys profunditat, independentment de la seva voluntat i del seu compromís. I aquest temps està fitat per la lluita armada contra el règim, contrarestada per la ferotge repressió franquista dels homes i les idees, expressada fins a la darrera alenada del dictador, si més no. Del joc dialèctic entre lluitadors per la llibertat nacional i de classe i instruments al servei de la perpetuació del terror militar, en sorgeix una galeria de figures que tenen un pes específic notable. El company de carrera de Martí Pijoan (detingut, torturat, delator, homosexual). L’escrivent de la fàbrica d’Enric Vinyals. L’executor de l’atemptat de Rams de 1975 contra un dels grans exponents de l’aparell repressor; executor esdevingut, temps a venir, regidor del primer ajuntament democràtic barceloní. El tardo i el postfranquisme van devorar els seus propis productes, sovint engendres monstruosos. Així, el comissari Lesmes Velasco Muñoz, acabarà retirat i apartat de circulació, destinat a un treball de categoria inferior a Burgos, una capital de província d’especial significació per als sublevats del 1936 i per les condemnes a mort del 1970. Així seguirà fins a morir, el 1979. Muñoz és, segurament, Creix, un dels torturadors sistemàtics de la tristement cèlebre comissaria central de la Via Laietana barcelonina.
Esments al món del suro; al de les motos (un univers repetit en aquesta obra, present a la portada de l’anterior novel·la); descripcions acurades, mesurades, polides i justes d’espais interiors dels habitatges i de paisatges urbans i rurals; denúncies de l’opressió política; contrastos vitals entre llocs de costa i Barcelona; impacte de la vida de ciutat en mentalitats rurals; ambients de bars i de clandestinitat; resclosit de comissària; misèria i degradació humanes; sexualitat fugissera, furtiva i normalitzada... Aquests són alguns dels enfilalls d’històries que es poden considerar complementàries i que acaben d’arrodonir la nova proposta literària d’Alfons Cama.
Calonge i Palamós, Girona, Barcelona. Els escenaris del pas de les generacions. De les preses de consciència política, ideològica i nacional. Del món de la fàbrica, del fill compromès en una prole on sembla que no havia d’estar-ho, del fill que es veu abocat a la presa de partit immers en contradiccions vitals i de pensament, la innocència enyorada, els companys abatuts i perduts, els morts que s’haurien pogut evitar, l’accident de trànsit que sega vides i somnis. Tot això, tots aquests rius literaris, desemboquen al gran mar, conclouen en un final apoteòsic. Inesperat i a la vegada plausible. Atzarós i versemblant. Conflueixen en un infant, just acabat de néixer. Esperem que l’autor tingui a bé retratar aquests temps, els nostres, en què l’alliberament total es dibuixa en un horitzó pròxim i desitjat.
Reitero les meves felicitacions a l’Alfons per aquesta creació i recreació literàries amb què ens ha volgut tornar a obsequiar. Com a lector, modest i atent, els recomano que facin bona una aposta: la lectura dels 22 capítols de l’obra. Sentiran, a través del pas de les pàgines, el soroll de la fàbrica, la fressa de la lluita, la bestialitat dels torturadors, l’aclaparador pes dels dubtes i les incerteses, el frenesí de l’atzar que colpeja el destí. En definitiva, perquè podran gaudir de la lectura en una època, com la nostra, massa virtual, massa d’imatges, massa, i molt, perduda en la immediatesa.
Valentí Gual
Diumenge, 22 de març de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada