dimarts, 26 de novembre de 2019

L'escriptor Xulio Ricardo Trigo glossa la novel·la El primer piteu

Alfons Cama comença a tenir una trajectòria notable a la seva esquena, malgrat que va començar a publicar fa, relativament, poc temps, l’any 2013. Des d’aleshores han vist la llum cinc novel·les, entre les quals Amb dits de molsa (2015) i L’olor de la seva pell (2017). Aquesta darrera que ens ocupa, El primer piteu, té, però, una particularitat respecte de la seva obra anterior, és una novel·la històrica.
És molt freqüent que en parlar de Literatura i Història se’ns presenti un conflicte de difícil solució. La Història ha evolucionat durant els darrers anys vers la consideració de ciència, la Literatura és l’art de la imaginació i de la memòria, dues marques d’aigua que, reunides dins el text literari, ens condueixen per camins diferents al pròpiament científic.
Un escriptor de novel·la històrica ha d’intentar acostar posicions. Des de l’anàlisi i la documentació rigoroses, però prenent la Literatura com a bandera.
La lectura d’El primer piteu ens dona bones pistes de com l’Alfons Cama ha interpretat aquesta tasca. Manega importants quantitats d’informació que sap administrar amb perícia. És obvi que s’ha documentat, però no pas de qualsevol manera. No era fàcil perquè el moment i el lloc ens semblen només una petita espurna de vida en la immensitat de l’Edat Mitjana.
L’Alfons ens introdueix en un món peculiar, el dels paraires, drapers, teixidors a la comarca del Solsonès. S’ha de dir, però, que, com passa amb les bones novel·les, tenim la sensació que la seva història va més enllà de les circumstàncies locals i que afecta a una visió més àmplia d’aquests oficis. Aquesta és també la tasca de la ficció, ser capaços d’inferir el tot, l’immens, a través de petites i documentades aproximacions. Això ho fa molt bé la novel·la històrica, sobretot quan l’autor sap interpretar el que esdevé a la fi una difícil empresa.
Després de llegir altres obres seves, tenim també la certesa que l’Alfons Cama continua evolucionant pel que fa a la seva escriptura. Els personatges són molt rodons, creïbles, i estan molt ben traçats, començant pel Gerard, el nostre protagonista, aquest home que dubta del Creador perquè pensa que li barra sempre el camí a la felicitat. El Gerard és un personatge ple d’intel·ligència vital, un supervivent, un home del poble que deu lluitar de la manera que sigui si vol portar a terme els seus projectes. Tota la informació que manega l’autor sobre la draperia i els altres oficis el completen i fa creure als lectors en la seva evolució.
A banda de secundaris molt aconseguits, l’altre personatge que ens crida l’atenció és la Blanca, ja sabreu perquè. I em serveix per dir que també les dones estan molt ben tractades en aquestes línies, com si a l’autor res de l’humà li fos aliè.
Hem parlat, doncs de com l’autor ens fa situar en aquest moment tan especial. Assistirem a una excel·lent reconstrucció històrica de la vida als monestirs a l’època de Pere el Cerimoniós i ens anirem imbuint d’altres vides, les dels nostres avantpassats. L’Alfons Cama sap fer molt bé la feina que ha escollit, reunir paraules que esdevenen històries. Ja des que el vaig conèixer em vaig adonar de com li fascinaven les històries.
Però tot això no tindria sentit sense un coneixement profund de l’ofici i l’Alfons Cama ha anat reunint saviesa narrativa en aquests anys. La seva prosa resol molt bé tots els desafiaments que li planteja la narració. Tant pel que fa als diàlegs, un aspecte sobre el que té una extremada cura, com per les descripcions de llocs i personatges.
Construir històries no és una tasca fàcil. Fa falta il·lusió, ímpetu, dedicació. Després de llegir El primer piteu tinc la sensació que res de tot això és absent dels intents de l’autor i, també, que ens trobem davant la seva novel·la més aconseguida.
Ara us toca a vosaltres, lectors i lectores. Se’ns dubte que estem davant una obra que reuneix moltes virtuts: és entretinguda, està ben escrita, resulta molt interessant perquè ens parla d’un món, el de la draperia, bastant poc tractat en la literatura catalana sobre l’Edat Mitjana. També és un llibre amb amors desgraciats, amb venjances, amb morts, amb judicis. Us convido, doncs, a la seva lectura.

diumenge, 25 d’agost de 2019

Fragment del que va dir l'escriptor Ramon Erra a la presentació de la novel·la El primer piteu a l'Ateneu Barcelonès

...L’Alfons és un escriptor dels que es preocupen i fins i tot pateixen per l’estil. Després el resultat llueix, i molt que llueix, gràcies a aquesta preocupació. Com és l’estil de l’Alfons Cama? La prosa del Cama, la prosa camiana, si m’ho permeteu, és bastant com ell. Com l’autor. Això, com tot el que dic i diré té un biaix descaradíssim però està basat en les meves conviccions, que són fortes: a mi també em preocupa, m’agrada i m’excita l’estil. L’estil camià és molt com ell, doncs.
He compartit hores i tallers aquí a l’Ateneu amb l’Alfons i us he de dir que, tot i una diferència d’edat petita però significativa, amb l’Alfons m’ha passat i em passa que el veig com un company d’escola de la meva infantesa. No un de concret, sinó un prototipus. El nano organitzat, contundent, amic de l’ordre, net i polit, generós, imaginatiu dins d’uns límits, prudent, valent, just. El veig allà jugant a bales i té el mateix posat i la mateixa cara i rialla de murri que li veieu ara. Amb la seva bossa de bales, sense grans escarafalls, juga, les deixa anar, les escampa, les posa en risc, mira de guanyar el company, sense fer mals irreparables, i de seguida arreplega i cap a la bossa. Doncs amb la seva prosa fa això mateix. Juga, deixa anar, escampa, arrisca, mira de guanyar per sorpresa, amb enginy però sense fer mal, arreplega i cap a la bossa… no fos cas que es perdés alguna bala.
Per altra banda, té sentit de l’escena: entrar, sortir, moure’s, ambientar. Sap encadenar una cosa amb l’altra, donar energia als personatges, ambientar i dibuixar personatges ho fa de pebrots. Sempre troba aquell detall, aquell agafador, aquell moment. Pot ser eròtic, violent, romàntic, trist, arriscat i calculador. Són els ingredients que calen, els que ens agraden i ens fan ser fanàtics de les novel.les. Us en llegiré un fragment i aviam què en penseu.

"Feia dies que no es movia dels baixos del campanar, ennierada sota la volta de l’escala. Quan va veure que la porta s’obria, les ninetes dels ulls se li van estrènyer fins a quedar una ratlla vertical. Un miol tendre va sortir de la seva boca. Tenia una sensació agradable de buidor a la panxa i, sota el seu cos, quatre gatets se li arrapaven al ventre xuclant-li els pits a les palpentes. Eren d’un color cendrós intens, com ella, però unes clapes de blancs i grisos mals repartides delataven la petja odiosa amb què un pare desaprensiu havia marcat els seus cossos. A toc d’hora prima el campaner havia deixat la gata amanyagada, tranquil·la, al jaç de sota l’escala. En aquell parell o tres d’hores, la Burella, sola, a la penombra dels seus dominis, havia gatonat sense perdre cap de les seves cries. A en Tonet la vida li havia ensenyat més a tractar amb els gats que amb els homes i era conscient que, llavors, en veure la tendresa de l’espectacle, tan sols calia deixar-la tranquil·la mentre alletava la gatada. Li va apropar el conc que rondava per la sala i el va omplir amb una barreja de pa, llet i despulles de pollastre que portava a la galleda de fusta. A ella, la feixuguesa d’aquells dos mesos d’embaràs li havien impedit alimentar-se dels rosegadors que, en sentir-se afamada, perseguia per tota la vila. Llavors, les menges de l’home que feia ressonar les campanes li eren imprescindibles. En Tonet es va asseure en un pedrot mig escairat que li feia de seient i es posà a meditar com hauria d’anomenar a cadascun dels components de la quadrilla. Es mirà amb deteniment com els petits es disputaven les millors mamelles de la Burella i els noms dels cadells li van anar apareixent en el seu curt enteniment: Tacat, Peluda, Albat, Cendrosa."

Altra vegada uns animals. Ja us ho he avisat. I altra vegada aquesta prosa elegant, que ens xucla (com aquests gatons les mamelles de la gata), altra vegada aquest lèxic contundent, ric, greixós, gustós…
Ennierada, cendrós, palpentes, amanyagada, alletava, afamada, les menges, pedrot mig escairat, cordam, etc. És per tot això que jo us recomano llegir aquesta novel.la, perquè us agradarà, us farà glatir, us excitarà i us posarà tristos. I pel camí entendreu la història i la manera de viure d’uns altres temps i no gaire lluny d’aquí. Però aquesta part la deixo per ell, que és el que en sap. Per la meva part, ja he dit el que havia de dir.

diumenge, 23 de juliol de 2017

"Deia la Virginia Woolf...", Glòria Berbel glossa Amb dits de molsa

Deia la Virginia Woolf que una bona novel·la és aquella que el fa PENSAR o SENTIR. Deia que ha de posar el ganivet entre les juntes del cuir amb el que la majoria de nosaltres estem recoberts. Que ens ha de posar incòmodes i certament alerta. Deia que el sentiment que ens produeix una bona novel·la no té perquè ser purament dramàtic i, per tant, propens a desaparèixer quan sabem com acaba la història. Ha de ser un sentiment DURADOR sobre assumptes que ens importen d’una manera o una altra. Una bona novel·la, deia la Woolf, no necessita tenir trama; no necessita tenir final feliç; no necessita tractar sobre gent simpàtica o respectable, no necessita ser com la vida que coneixem.
L’única manera de decidir si una novel·la és bona o dolenta, assegurava la Virgínia Woolf, és simplement observar les nostres pròpies sensacions a l’arribar a l’última pàgina. Si ens sentim VIUS, FRESCOS i PLENS D’IDEES, llavors és bona; si ens quedem FARTS, INDIFERENTS i amb POCA VITALITAT, llavors és dolenta.
“Amb dits de molsa” arrenca amb un pròleg que ens situa al Moll de la Costa, al port de Tarragona, amb una barca carregada de gent que s’endinsa al mar per fer una sortida ornitològica i observar les diferents espècies d’aus de la zona. L’excursió acaba amb la troballa del cos d’una persona enganxat a una boia i que està sent devorat per alguns ocellots. Aquest és el començament impactant d’una novel·la que es podria etiquetar com un “thriller”, amb les seves intrigues, que ens fa entrar en un submón fosc, de corrupció, de delinqüència i petites màfies. O es podria etiquetar, també, com una novel·la d’amor i passió.
Però això no ho desvetllaré, ho haureu de llegir... L’Alfons es segueix superant. L’estructura de la novel·la és fàcil, és àgil, és lleugera i agraïda. Està dividida en quatre parts i els capítols són curts, molts d’ells amb aquell final que et convida a continuar perquè el lector es queda amb les ganes de saber què passarà, que vindrà després d’allò que ens ha posat sobre la taula però que no ens acaba de mostrar.
La primera part és la que ens presenta els personatges principals: La Roxana, la immigrant peruana que deixa enrere la seva terra natal i les seves dues filles per buscar fortuna en aquesta terra promesa; l’Ignasi Torres, l’agent immobiliari carregat de duros gràcies, sobretot, a l’especulació i algun que altre “xanxullo”; i la Carlota, la noia jove i guapa que s’apunta a les classes de ioga on va l’Ignasi i de qui ell, s’enamora perdudament.
Així arrenca la novel·la...
Tres vides molt diferents que només tenen en comú que tots tres són fills de la immigració. En el cas de l’Ignasi de pares cordovesos, en el cas de la Carlota de pare d’orígens extremenys, tot i que va néixer al Carmel. I la Roxana que prové de les illes flotants del gran llac inca, al Perú, d’un món radicalment diferent al que es troba aquí. Aquests tres mons tan distants entre si convergiran en l’espai i en el temps, i d’aquest creuament en sorgeix una història plena de passions i d’intrigues.
No vull donar moltes més pistes...
És una novel·la molt ben tramada, d’aquelles històries en què es té la sensació de què es tanca el cercle tot i que, segurament, molts lectors desitjarien que es tanqués d’una altra manera.
M’agrada la seva utilització del llenguatge: directe en els moments en què s’ha de passar a l’acció sense miraments, suau i delicat i amb un ús de les metàfores molt ben triades quan les escenes ho han necessitat, sobretot en les escenes més calentes... Amb dits de molsa... Bonica metàfora que evoca uns dits suaus i flonjos...
L’Alfons ens passeja en la seva novel·la pels racons de Tarragona que ell tan bé coneix, també ens fa visitar el Priorat i les seves vinyes o ens porta a Lima o al Carmel. Uns paisatges plens de contrastos, com la història, on es recrea la diversitat d’emocions i sentiments que conviuen en la nostra estimada raça humana, des dels més purs als més obscurs.
“Amb dits de molsa”, la tercera novel·la de l’Alfons Cama, és una bona novel·la. Reprenent el que deia la Virgínia Woolf, ni m’he n’he quedat farta, i ni molt menys indiferent i amb poca vitalitat, sinó tot al contrari, m’ha fet sentir viva, molt viva, sobretot quan he llegit les tòrrides escenes de sexe que es plantegen en alguns moments de la novel·la... Fantàstic l’erotisme que es desprèn en alguns passatges!
Jo només tinc una objecció a fer i és que la novel·la se m’ha fet curta. Hauria continuat llegint aquesta història de passions, d’intrigues, d’homes i dones plens de contrastos, amb les seves llums i amb moltes ombres. Aquestes històries de vides plenes d’esperança, de desitjos, de victòries i de derrotes, de sexe però, sobretot, de molt d’amor. Felicitats Alfons, per aconseguir que els sentiments traspassin les pàgines per instal·lar-se als cors dels lectors. Et desitjo molts, molts èxits.

dimarts, 8 de març de 2016

L'escriptora Coia Valls glossa Amb dits de molsa"

Amb dits de molsa, la darrera novel·la d’Alfons Cama, ens presenta, in media res, un escenari que ens podria semblar inofensiu. Molt aviat, però, mitjançant un pròleg brevíssim, se’ns descobreix que hi ha un cadàver, que aquesta no serà una història fàcil, que l’autor no es conforma amb escriure sobre la superfície de les coses. També ens informa del seu treball en relació a l’estructura de l’obra, la dosificació a l’hora de donar detalls o pistes a seguir, la perícia en que ens portar de la mà per terrenys incerts i versamblants.

El cadàver d’aquestes primeres ratlles és el d’un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit, sense concessions, però també amb aquestes escletxes d’esperança que la vida sempre ens permet.

Pensareu, doncs que la novel·la acaba bé, que potser m’hi he avançat, però quan un argument està ben dissenyat tot això depèn del punt de vista del lector. L’escriptor proposa, una història, uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta. Després d’aquests preliminars, l’acció s’inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la Literatura i sempre et provoca la sensació que tot és aquest “algú” té un gran ventall de opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot obert, doncs. Com a la vida! El personatge que arriba és el d’una dona, la Roxana, filla del Llac de l’Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les seves respectives dosis de dolor, d’esperit de renúncia i, també, com no pot faltar mai en una novel·la de l’Alfons, d’esperança. La Roxana, d’altra banda, sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no es tracta només d’això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les seves opcions.

En la seva anterior novel·la, en Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les darreries del franquisme, però també l’esforç dels petits revolucionaris en aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines de Amb dits de molsa, els temes són la immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals, l’especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus protagonistes per camins imprevisibles.

Però, en aquesta història, també s’hi donen cita l’amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria aspectes de la novel·la que heu d’anar descobrint per vosaltres mateixos. El ventall d’opcions que suposa la proposta d’Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L’autor ens ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls.

Són detalls que utilitza per elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l’acció: Tarragona, les seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de l’observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir l’escena, inserint-la en l’ambient en què transcorre.

D’aquesta manera ens apropa a nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel rovell de l’ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre paissatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens pertanyen.

D’emigrants, ho som una mica tots. Qui, en algun moment de la vida, no s’ha sentit estranger? Estereu d’acord amb mi que sigui d’on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha sentiments universals com l’amor, el record a la mare o als fills, l’enyorança a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha espais per l’emoció.

L’Alfons Cama escriu de manera molt visual, però no per això renuncia a fer-ne partícip de l’experiència els altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la humitat i la salabror que se’ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de campanetes, aquella que ens anticipa l’atmosfera acollidora de les classes de ioga.

En Cama no deixa gaire espai a la imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant. L’oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta... I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure’s i de parlar. Són personatges que evolucionen perquè els hi passen coses, perquè estan vius, perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha éssers humans. Per tot això, llegir l’Alfons Cama és una bona experiència, un rencontre amb les bones històries.


Coia Valls
https://coiavalls.wordpress.com/

Reus, 1 febrer 2016

dimecres, 4 de novembre de 2015

"Bombolla d'intrigues i carícies de molsa", Jordi Serra i Garrido

Una crònica de la novel·la "Amb dits de molsa"

Els humans ens entestem a atribuir a l’amor una capacitat redemptora il·limitada. Abans no assolim aquesta mena de salvació, però, ens deixem arrossegar un i altre cop pel sexe i la cobejança. I tan aviat ens penedim de no haver sabut endreçar aquestes pulsions, com de no haver-nos reduït a la simplicitat d’una conducta instintiva. Dir que la dicotomia sexe-amor és un dels motors narratius més poderosos d’ençà que existeix l’art de lligar paraules no ve gens de nou; poder dir, però, que t’ha caigut a les mans un llibre que resol la dicotomia per camins sorprenents o, si més no, poc fressats, és un goig.
Amb dits de molsa, la tercera novel·la del calongí Alfons Cama i Saballs, combina sàviament algunes pinzellades del gènere negre, tan en voga ara mateix, amb la sensibilitat que caracteritza l’autor a l’hora de relatar històries amoroses poc usuals, com ja va demostrar a Un pessic a l’ànima. Tot i que inicialment sembla apuntar cap a una història de temàtica ecològica, el pròleg etziba un gir que es grava a la memòria del lector i que el tindrà amb l’ai al cor una colla de capítols: cenyit a l’exigència d’un relat d’intriga, el llibre formula la canònica retrospecció que manté viu l’enjòlit ben bé fins al desenllaç. En els primers capítols, la trama juga la carta del plantejament múltiple, oferint diversos fils argumentals que no trigaran gaire a confluir de forma inesperada. És en aquest punt que Cama demostra una gran habilitat per lligar uns tipus humans concebuts en biosferes tan dispars com la Tarragona dels especuladors immobiliaris i els altiplans del Perú. Les intrigues immobiliàries responen a una inquietud social que encara avui en dia és ben vigent i punyent, i l’autor sap posar aquest ganxo al servei d’una història que s’abandera, com a element més remarcable, de la construcció d’uns personatges que es fan creïbles i entranyables per la seva normalitat.
L’argument amorós, doncs, es va trenant subtilment a cavall de la trama que el vehicula, i acaba significant-se en el llibre per damunt d’aquesta. L’elogi més gran que es pot dedicar a les escenes amoroses és el de destacar-ne l’escaiença, tant pel fet que es deuen a la història, no a l’inrevés, com pel servei que fan a la definició dels retrats. S’alimenten, a més, d’una tendresa que no busca d’edulcorar els detalls –detalls que, en unes mans menys sensibles, podrien resultar escabrosos o fins i tot barroers–, sinó de fer els protagonistes més propers i versemblants.
Pel que fa a l’ambientació, sòlida i ajustada sempre als propòsits de la història, no hi trobem descripcions allargassades innecessàriament, sinó petites postals que acoloreixen un i altre racó del relat. Estil econòmic i precís, marca distintiva de l’autor, així com un rerefons ben documentat que dóna consistència a la trama.
També caracteritza l’autor el seu excel·lent gust pels títols suggerents. Com en el seu llibre anterior, a Amb dits de molsa l’autor reserva la revelació del sentit del títol per a un moment clau en la definició dels protagonistes, la màgia del qual no tinc dret a trencar, perquè és un dels moments de la lectura del llibre que cal esperar com qui espera una petita perla i que t’enlluerna un instant, de tal manera que portes aquesta espurna fins a la fi del llibre, i encara un temps després de finalitzar-ne la lectura. Sí que em permetré, però, jugar-hi discretament, tornant al que dèiem al principi: tot el plaer buit de sentit i tota la riquesa acumulada, tot ho donaríem pel conhort d’una carícia feta amb dits de molsa.


Jordi Serra i Garrido
http://jordiserraigarrido.wordpress.com

Novembre 1015



dimecres, 25 de març de 2015

El doctor en història Valentí Gual glossa "Un pessic a l'ànima" a Montblanc, 22.3.2015

Alfons Cama ens torna a delectar per mitjà d’una novel·la. La primera, El camí dels cirerers, va ser editada el 2012. Tracta, com a tema central, la vida del qui va ser primer alcalde de la nova democràcia en un poble imaginari. Vaig tenir el goig de presentar-la en aquesta mateixa sala. No és ben bé comparable a aquesta, Un pessic a l’ànima, encara que hi té alguns punts de contacte. Un dels grans historiadors de l’escola dels Annals va deixar dit i escrit que només es pot comparar allò comparable. I cal obeir aquesta màxima i, en aquest cas, tractar aquest nou lliurament de prosa rica i mesurada, entenedora i clara, atractiva.
Un pessic a l’ànima ofereix el retrat d’un sector de la societat catalana del darrer terç del segle passat, si bé l’acció bàsica resta situada en els compassos finals de la dictadura franquista: la primera meitat de la dècada del setanta, doncs. El fil argumental principal gira al voltant d’un parell de famílies presentades de forma brillant per l’autor, amb definició dels seus rols socials i econòmics, dels trets principals del caràcter de cadascú, de la seva evolució històrica, amb una descripció acurada i precisa dels seus hàbitats humans i generacionals. Són fins a quatre les generacions de Vinyals i de Pijoans que desfilen.
Els Vinyals són els amos d’una fàbrica dedicada al suro, concretament a paques i fardells. Una família de la burgesia industrial, representant d’un empresariat modest i adaptat a les condicions del país. Seguidor, en línies mestres, de diverses evolucions. En entrar als vuitanta, la fàbrica esdevindrà un centre comercial. La línia troncal de la nissaga quedarà extingida i seran justament els altres protagonistes, els Pijoan, els que ocuparan el seu lloc físic i espacial. Els Pijoan són, pas a pas, encarregat de la fàbrica d’Enric Vinyals i assalariat del rentat de cotxes de Malcolm Cook (Damià Pijoan), metge del Clínic (Martí), físic (Albert), promesa de futur (Enric). Les històries s’entrellacen, com els fils d’una teranyina sàviament ordida, a través de les relacions, de signe molt divers, establertes entre Martí Pijoan, fill de Damià, i els germans Maria Eugènia (Geni) i Francesc (Cisco) Vinyals Batista, fills d’Enric i Antònia. A més, la trajectòria estudiantil i les coordenades temporals de Martí Pijoan tal vegada admetin paral·lelismes amb algú molt proper a la novel·la. Aquí no escau de tractar-los i fer-los públics, i abandono aquesta línia interpretativa.
El temps històric embolcalla i afaiçona fabricants, obrers i estudiants, joves i adults. Els marca amb més o menys profunditat, independentment de la seva voluntat i del seu compromís. I aquest temps està fitat per la lluita armada contra el règim, contrarestada per la ferotge repressió franquista dels homes i les idees, expressada fins a la darrera alenada del dictador, si més no. Del joc dialèctic entre lluitadors per la llibertat nacional i de classe i instruments al servei de la perpetuació del terror militar, en sorgeix una galeria de figures que tenen un pes específic notable. El company de carrera de Martí Pijoan (detingut, torturat, delator, homosexual). L’escrivent de la fàbrica d’Enric Vinyals. L’executor de l’atemptat de Rams de 1975 contra un dels grans exponents de l’aparell repressor; executor esdevingut, temps a venir, regidor del primer ajuntament democràtic barceloní. El tardo i el postfranquisme van devorar els seus propis productes, sovint engendres monstruosos. Així, el comissari Lesmes Velasco Muñoz, acabarà retirat i apartat de circulació, destinat a un treball de categoria inferior a Burgos, una capital de província d’especial significació per als sublevats del 1936 i per les condemnes a mort del 1970. Així seguirà fins a morir, el 1979. Muñoz és, segurament, Creix, un dels torturadors sistemàtics de la tristement cèlebre comissaria central de la Via Laietana barcelonina.
Esments al món del suro; al de les motos (un univers repetit en aquesta obra, present a la portada de l’anterior novel·la); descripcions acurades, mesurades, polides i justes d’espais interiors dels habitatges i de paisatges urbans i rurals; denúncies de l’opressió política; contrastos vitals entre llocs de costa i Barcelona; impacte de la vida de ciutat en mentalitats rurals; ambients de bars i de clandestinitat; resclosit de comissària; misèria i degradació humanes; sexualitat fugissera, furtiva i normalitzada... Aquests són alguns dels enfilalls d’històries que es poden considerar complementàries i que acaben d’arrodonir la nova proposta literària d’Alfons Cama.
Calonge i Palamós, Girona, Barcelona. Els escenaris del pas de les generacions. De les preses de consciència política, ideològica i nacional. Del món de la fàbrica, del fill compromès en una prole on sembla que no havia d’estar-ho, del fill que es veu abocat a la presa de partit immers en contradiccions vitals i de pensament, la innocència enyorada, els companys abatuts i perduts, els morts que s’haurien pogut evitar, l’accident de trànsit que sega vides i somnis. Tot això, tots aquests rius literaris, desemboquen al gran mar, conclouen en un final apoteòsic. Inesperat i a la vegada plausible. Atzarós i versemblant. Conflueixen en un infant, just acabat de néixer. Esperem que l’autor tingui a bé retratar aquests temps, els nostres, en què l’alliberament total es dibuixa en un horitzó pròxim i desitjat.
Reitero les meves felicitacions a l’Alfons per aquesta creació i recreació literàries amb què ens ha volgut tornar a obsequiar. Com a lector, modest i atent, els recomano que facin bona una aposta: la lectura dels 22 capítols de l’obra. Sentiran, a través del pas de les pàgines, el soroll de la fàbrica, la fressa de la lluita, la bestialitat dels torturadors, l’aclaparador pes dels dubtes i les incerteses, el frenesí de l’atzar que colpeja el destí. En definitiva, perquè podran gaudir de la lectura en una època, com la nostra, massa virtual, massa d’imatges, massa, i molt, perduda en la immediatesa.

Valentí Gual
Diumenge, 22 de març de 2015


dilluns, 17 de març de 2014

Coia Valls, presentació d' "Un pessic a l'ànima" a Reus, 10.3.2014

Les novel·les funcionen quan l’escriptor no sols aspira a transmetre’ns la peripècia vital dels seus protagonistes sinó quan és capaç de transmetre’ns l’ambient, el món en què es mouen. Només aleshores nosaltres, com a lectors, ens disposem còmodament per enfrontar-nos a una història de ficció. I és que la ficció, en aquest cas la novel·la, no pot desenvolupar-se al bell mig del no-res.
El lector necessita veure que al darrere hi ha un univers complex i complet, un territori que batega de manera independent a la nostra quotidianitat, necessita, al capdavall, saber que no es trobarà en terra de ningú. Malgrat la força que tinguin els protagonistes, sense la participació d’una societat que transformi les decisions dels personatges que han estat cridats a escena, les ficcions grinyolen i acaben avorrint-nos.
Igual com en la vida ens afecta tot el que ens envolta, els lectors i lectores volen tenir la sensació que els personatges viuen el seu temps. D’aquesta manera, una història també es podria definir així: un personatge o personatges inserts en l’esdevenir del món. Però quines seran les seves reaccions? Com s’enfrontaran a les dificultats? Quina és aquella característica que els fa diferents, dignes de formar part d’una novel•la que ens pugui interessar?
Escriure té molt d’això. Descobrir el món que ens envolta des de la nostra perspectiva. Però sens dubte el paper de l’escriptor és molt especial. Ha d’estar obert. S’ha d’abocar a transmetre’ns uns fets, sense que els lectors sentin que els estan dirigint cap a un costat o cap a un altre. Deu ser el lector qui decideixi de quin peu coixeja aquell personatge o quines són les conclusions que li ve de gust extreure’n.
Dic tot això com a preàmbul a una bona novel·la, la d’Alfons Cama i Saballs que avui tinc el gust de presentar, Un pessic a l’ànima. Però no seria bo continuar sense introduir a tots vostès, que han vingut amablement a escoltar-nos, una mica més en matèria.
Alfons Cama és un home que ha conegut de prop la història més recent del nostre país, que s’hi ha implicat i, sobretot, n’ha sabut treure conclusions. Va estudiar durant els anys previs a la mort de Franco, quan era necessari saber quina era la teva posició en el món. Després ha treballat molts anys en l’administració pública i, potser, pel que intueixo, va dedicar una part de la seva vida a bastir el seu somni. De vegades, i això els hi diu una persona que ha començat, com en Cama, a publicar en la seva cinquantena, paga la pena esperar. Jo estic convençuda que escriure novel•les demana maduresa, si més no quan la idea és aspirar a fer una obra capaç de connectar amb la gent.
Només des de la maduresa et pots permetre entendre que les històries de ficció no es poden escriure com adoctrinament, o com a un mirall de les teves pròpies idees. El lector, la lectora, vol interpretar a través del que sap, del que és, de la seva experiència, i de seguida se sentirà decebut si se n’adona que lluny de deixar-lo participar de la història, l’escriptor pretén portar-lo de la mà fins a posicions ja prefixades.
Un bon escriptor es defineix, doncs, per aquest espai de llibertat que dóna als seus lectors. És clar que explica una història des de la seva perspectiva, però ens dóna l’oportunitat d’interpretar-la i d’extraure’n aquells moments, ensenyances, motius que creiem més propers a nosaltres. Hi ha poetes que parlen de la poesia com un gènere que s’ha de gaudir, no pas d’entendre, i, en un altre sentit també es podria dir de la novel·la. Deus tenir l’opció de portar la història que t’expliquen cap a la teva manera de veure les coses.
Per això sempre ric –si més no internament, el respecte als altres és important- quan un escriptor ens diu que pretén transmetre una manera de veure les coses. És fantàstic! Però resulta ingenu. En el fons, el lector o lectora, el que farà serà llegir amb un esperit clar de recerca dels seus propis referents, aquells amb els quals els hi és donat identificar-se. Només així gaudim d’una història, des de la llibertat de la interpretació.
Un dels fets que més em van cridar l’atenció només començar a llegir Un pessic a l’ànima és que em permetia aquest tipus de lectura. En aquest sentit, en Cama actua més com a cronista; d’una època, d’uns personatges; però, per sort, perquè els cronistes acostumen a ser força avorrits, al fons batega la vida dels seus protagonistes, sobretot d’en Martí, un noi que, com molts altres de la Transició, acaba posant el seu gra de sorra en el final d’un règim de conseqüències lamentables per gairebé tothom.
Aquest recorregut vital d’en Martí, eix i motiu de la novel·la, ens acaba convencent per la sinceritat dels seus plantejaments. Tot i no ser un personatge de vida extraordinària, reflecteix tantes i tantes vides senzilles tocades, d’una manera o d’una altra, per l’esperit de revolta, per la necessitat de trobar sortides quan tot sembla enfonsar-se.
No és l’únic personatge al qual hauríem de posar nom en aquesta presentació. També ens crida l’atenció el de Maria Eugènia, la “Geni”; perquè és artista, segons diu ella mateixa. Aquesta noia de bona família que travessa la novel•la serveix en Cama per retratar les diferències de classe encara ben marcades durant les darreries del franquisme. La relació de la Geni i en Martí ens porta l’aroma d’aquella meravellosa novel·la de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa, on en Martí seria una mica com el Pijoaparte particular de l’Alfons.
El quadre social reflectit, però, és molt més extens. Els petits empresaris, els seus assalariats, les relacions gairebé d’amistat que de vegades eren possibles entre ells. I d’una altra banda, el món de la joventut dels 70, els seminaris, la por a l’homosexualitat –molt ben traçat el personatge d’en Jordi- o l’esforç dels petits revolucionaris per lluitar amb totes les forces al seu abast contra la dictadura.
I és aquí quan surt l’Alfons Cama novel·lista, quan explica els fets sense jutjar-los, sense intervenir en les consideracions que pot extreure’n el lector. Un pessic a l’ànima funciona com una novel•la d’aprenentatge, una bildungsroman, que ens trasmet l’educació sentimental d’una sèrie de personatges en un moment cabdal de la nostra història.
Però no seria just que no dediquéssim uns instants a parlar de la capacitat de l’Alfons Cama per reeixir amb un llenguatge precís –no és una altra cosa, una novel·la, en primer terme-, una manera d’escriure que ens condueix a través de l’obra sense ensurts, sense frases que ens facin dubtar, que suspenguin el pacte establert entre autor i lector. En Cama té una prosa que podrien envejar novel·listes més consolidats, i jo diria que és fruit d’un tarannà personal reflexiu, observador, que s’ha anat forjant a poc a poc.
Un pessic a l’ànima és una bona novel·la sobre aquells anys en que tot semblava possible, quan els murs queien un darrere de l’altre perquè alguns hi van posar la vida. N’estic convençuda que la gaudireu, que anireu a la recerca de la seva primera novel·la “El camí dels cireres” i que no li perdreu la pista en el futur.
De moment, però, farem bé d’endinsar-nos en la que ens convoca. Però deixeu-me, de manera personal, que li demani a l’Alfons que continuï amb aquesta tasca d’imaginar històries per al nostre delit.

Coia Valls
Reus, 10 de març de 2014