Sóc de l’opinió que tothom hauria d’escriure un llibre de la seva vida. Tant els que es proposen començar una carrera literària com els que només ho fan pel seu gust i record. Tots portem dins una història que es nodreix de les petites o grans històries de cada dia. Com més les observem, apreciem com en surten ramificacions a manera de branques o arrels. Tant és així, que els relats de les nostres vides no s’acabarien mai si comencéssim a investigar les nostres famílies en el passat.
Quan ens proposem escriure un llibre ens veiem obligats a triar, perquè les proporcions solen ser estàndards que voregen les 200 pàgines. Algunes grans obres ni hi arriben. Altres les passen de molt. Aquesta obra de 150 pàgines conté els elements suficients per enquadrar la vida d’un infant i el seu camí cap a la maduresa.
EL CAMÍ DELS CIRERERS proposa evocar la memòria d’una època i dels seus protagonistes. L’autor, en la seva recerca de materials, ha de “reveure”, reconstruir, edificar de nou, tocar les parets de pedra, la fusta, la soca dels arbres, l’olor marina, les paraules que el vent ha esborrat, l’ambient que envolta els seus personatges, siguin reals o imaginats. Ho ha de fer perquè ha de saber transmetre les sensacions al lector. Alfons Cama ho fa amb bon estil, i així crea i recrea, fa reviure amb tots els ingredients necessaris una part de la història recent.
No és fàcil una vida en l’època que ens proposa Alfons Cama. Postguerra dura, situacions tràgiques ben explicades i ben distribuïdes al llarg del relat. Tota obra ben preparada necessita una alternança: els moments difícils han de tenir el seu contrapès en vivències amables. Últimament ens trobem amb obres que pretenen ser mestres però que no commouen el lector; els falta l’alè de sentiment necessari que tot autor ha de saber manejar. Perquè la literatura, sigui poema, conte, article, novel•la o assaig, és un joc de distribucions convenients.
La narració entra al lector a través dels sentiments, i EL CAMÍ DELS CIRERERS, ja des del títol, ens atrau per la humanitat que trobarem en tota la història. Hi són ben explicats els elements rurals, les eines, les bèsties, els jocs dels infants, els vestits, les menges, les festes, els costums dels homes ja fets, el desficiós neguit de l’aparellament, la malícia d’alguns i el dolor dels altres.
Alfons sap com treballar els verbs, amb les frases ben articulades. I així, des de l’enyor de les infanteses, que solen ser petits paradisos perduts, ens fa transitar per tota una vida per arribar a un final contundent, d’acord amb el que ha crescut tot al voltant del personatge, com creix la capçada d’un arbre o, com explica l’autor: “El cel d’aquella tarda de dissabte de festa presagiava tempesta.” La tempesta creix, i només qui arriba al final del llibre pot saber on descarregaran els núvols.
Felicitats, Alfons, i ànims per créixer en aquest camí literari.
Olga Xirinacs.
10-6-12
Quan ens proposem escriure un llibre ens veiem obligats a triar, perquè les proporcions solen ser estàndards que voregen les 200 pàgines. Algunes grans obres ni hi arriben. Altres les passen de molt. Aquesta obra de 150 pàgines conté els elements suficients per enquadrar la vida d’un infant i el seu camí cap a la maduresa.
EL CAMÍ DELS CIRERERS proposa evocar la memòria d’una època i dels seus protagonistes. L’autor, en la seva recerca de materials, ha de “reveure”, reconstruir, edificar de nou, tocar les parets de pedra, la fusta, la soca dels arbres, l’olor marina, les paraules que el vent ha esborrat, l’ambient que envolta els seus personatges, siguin reals o imaginats. Ho ha de fer perquè ha de saber transmetre les sensacions al lector. Alfons Cama ho fa amb bon estil, i així crea i recrea, fa reviure amb tots els ingredients necessaris una part de la història recent.
No és fàcil una vida en l’època que ens proposa Alfons Cama. Postguerra dura, situacions tràgiques ben explicades i ben distribuïdes al llarg del relat. Tota obra ben preparada necessita una alternança: els moments difícils han de tenir el seu contrapès en vivències amables. Últimament ens trobem amb obres que pretenen ser mestres però que no commouen el lector; els falta l’alè de sentiment necessari que tot autor ha de saber manejar. Perquè la literatura, sigui poema, conte, article, novel•la o assaig, és un joc de distribucions convenients.
La narració entra al lector a través dels sentiments, i EL CAMÍ DELS CIRERERS, ja des del títol, ens atrau per la humanitat que trobarem en tota la història. Hi són ben explicats els elements rurals, les eines, les bèsties, els jocs dels infants, els vestits, les menges, les festes, els costums dels homes ja fets, el desficiós neguit de l’aparellament, la malícia d’alguns i el dolor dels altres.
Alfons sap com treballar els verbs, amb les frases ben articulades. I així, des de l’enyor de les infanteses, que solen ser petits paradisos perduts, ens fa transitar per tota una vida per arribar a un final contundent, d’acord amb el que ha crescut tot al voltant del personatge, com creix la capçada d’un arbre o, com explica l’autor: “El cel d’aquella tarda de dissabte de festa presagiava tempesta.” La tempesta creix, i només qui arriba al final del llibre pot saber on descarregaran els núvols.
Felicitats, Alfons, i ànims per créixer en aquest camí literari.
Olga Xirinacs.
10-6-12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada