Una qüestió prèvia i general. Respondre la pregunta: ¿Què t’ha semblat? Perquè al cap i a la fi, tot es resumeix en això. La transmissió de boca a orella de les nostres preferències literàries, cinematogràfiques, teatrals, etc. es fa responent aquesta pregunta. Diem si ens ha agradat, poc, molt o gens, si la trobem distreta, avorrida, intel·ligent, àgil, versemblant o espessa.
Si a més a més es tracta d’un autor que més o menys comença, ens pot assaltar al dubte de si ens trobem amb el text propi d’un principiant, que encara no ha assolit els mínims perquè un text seu sigui llegible.
Llavors començaré responent aquesta pregunta i així ens deslliurarem de la tensió que provoca deixar-la per al final. Crec que Un pessic a l’ànima és un relat ben escrit, tant en l’aspecte lingüístic com en el literari, ben construït, pel que fa al seu canemàs argumental, i que conté prou elements en el contingut i en la forma, per convertir la seva lectura en una experiència agradable i satisfactòria.
L’autor ha sabut veure que la vida no és només una successió de fets, sinó una cosa molt complexa o complicada en què els fets, els temes, les preocupacions i els anhels es barregen, s’encreuen, divergeixen, se separen i, fins i tot, de vegades, tornen a coincidir PER CASUALITAT.
En primer lloc hi ha les persones. I, d’entre totes les coses que animen i preocupen les persones, l’impuls amorós. Tot el fons de la novel·la és recorregut per un impuls amorós. Un impuls nascut quan els seus protagonistes són molt joves, que gairebé no són conscients d’aquest impuls. Un impuls que queda soterrat pel pas del temps, però que reviu i assoleix punts d’una ardència notable; i que, malgrat totes les vicissituds per què passen els personatges, perviu fins i tot “més enllà de la mort”.
Això, la història d’amor, només és l’esquelet de la novel·la. Sobre aquest esquelet, com en un cos on hi ha enganxats músculs, nervis, venes, artèries, pell, etc., van acomodant-se les altres capes del relat.
Si l’amor era el tema de les persones, el segon tema és la diferència social. El món està dividit així, en classes socials que de vegades es disputen el poder, altres vegades pacten, en un estira-i- arronsa constant. La societat en què viuen els personatges d’Un pessic a l’ànima també està estructurada en classes, i la pertinença a cada una d’aquestes classes, igual que en Romeo i Julieta, marca els personatges de manera decisiva. La història d’amor, doncs, és envaïda per una història de pertinença social, que dificulta la lliure expressió d’aquella història, però que, gràcies a la intervenció de les casualitats, tindrà un desenllaç sorprenent.
Tot això s’esdevé en un lloc i un moment molt precisos. L’acció de la novel·la té lloc en diferents localitats catalanes (Palamós, Girona, Barcelona: no és casual que coincideixin en part de l’itinerari vital de l’autor) durant els darrers anys del franquisme. L’autor ha volgut que, tot i que els personatges protagonistes no viuen amb intensitat l’ambient polític del moment, per un seguit de casualitats i fets fortuïts s’hi vegin involucrats. I és així com aquesta novel·la, de sobte pren un inesperat aspecte de novel·la històrica o més encara de novel·la política, amb un acostament força realista a fets que eren, per desgràcia, quotidians: persecucions, detencions, tortures, atemptats, delacions, consignes, dobles personalitats, etc. L’acció se centra en persones vinculades al llavors existent Front d’Alliberament Català (el FAC), un grup que defensava l’acció armada i que va cometre alguns atemptats (bàsicament a edificis significatius, com ara jutjats, locals del Movimiento, algun diari, cruïlles de comunicacions o punts de distribució d’electricitat). Encara que hem de suposar que els fets relatats a la novel·la són de ficció, s’assemblen força als fets reals. Fins i tot una de les persones que hi apareixen, presenta unes traces derivades de les tortures, molt semblants a les que van detectar-se en un membre del FAC també detingut i torturat. Per no parlar de la consigna que fan servir a la novel·la, “la matança del porc”, la mateixa que Quico Pi de la Serra feia servir públicament i sense que les autoritats censores advertissin a qui es referia.
Segurament, per a molt lectors, aquest rerefons polític serà un dels elements més atraients de la novel•la, no en debades es tracta de passatges que han estat poc estudiats i difosos de la nostra història recent.
Tot i amb això, l’editor, a l’hora d’il·lustrar la novel·la, ha escollit un tema que fins ara no he esmentat:
A la contraportada hi ha una foto (de Teresa Fargas) que primer m’havia semblat que corresponia a una paret de pedra seca. Però després, mirant-m’hi més, vaig veure que es tractava d’una conjunt de peces de suro estibades. El suro és l’altre element discursiu d’aquesta novel·la. Tot i que quantitativament és una part petita, resulta molt interessant la descripció de les feines i l’ús del lèxic propi de la indústria surera, o tapera, actualment d’actualitat perquè coincideixen a les llibreries, a més d’aquesta novel·la, la titulada Quan en dèiem xampany, de Rafael Nadal.
O sigui que tenim una novel·la amb una història d’amor, una història de diferenciació i ascens social i una història política, amb un rerefons i un passat fonamentat en la indústria dels taps. Tot això com està combinat? Doncs amb traça. Convertint la novel·la en un puzzle, amb una espoleta col·locada al començament que activa la memòria, que donarà lloc a un flaixback, i amb diversos itineraris que van convergint, trobarem la ruta que ens menarà fins al present. Aquest itinerari, l’Alfons el va guarnint amb uns elements que tenen un caràcter determinant en la història: les casualitats. I suposo que no és casual que l’autor aposti per la casualitat, que hi ha una voluntat d’expressar el valor que l’atzar juga en les nostres vides. Tenim la tendència a pensar que la casualitat és un recurs fàcil, com si l'autor no hagués tingut prou habilitat per lligar les coses de manera planificada. A les novel·les policíaques, per exemple, solem valorar que la resolució del cas sigui pels mèrits i la perspicàcia del detectiu. Si l'investigador ha trobat la solució per casualitat, solem pensar que l'autor no s'hi ha esforçat gaire. En aquest punt, però, recordaré com la casualitat es troba present en tota la gran literatura. I és així com la casualaitat, per exemple, és la que construeix l'enorme tragèdia d'Èdip rei. I són casualitats el que trobem en moltes comèdies de Shakespeare. I són felices casualitats el que es presenta en novel·lasses com Tirant lo Blanc i el Quixot. I no és una casualitat que la sogra de Gil Foix, a La febre d'or, de Narcís Oller, es mori precisament en aquell precís moment, quan encara no havia fet testament? Una frase de Friedrich Dürrenmatt ens serveix per posar punt i final a aquesta qüestió: "Com més planifiqui l'home la seva manera de procedir, més fàcil li serà a la casualitat trobar-lo". Això és el que ha fet l'Alfons: la casualitat ha fet acte de presència en una novel•la ben planificada, on aquesta casualitat no és fruit de l'atzar, sinó de la mateixa calculada planificació.
Joan Cavallé
7-11-2013
Si a més a més es tracta d’un autor que més o menys comença, ens pot assaltar al dubte de si ens trobem amb el text propi d’un principiant, que encara no ha assolit els mínims perquè un text seu sigui llegible.
Llavors començaré responent aquesta pregunta i així ens deslliurarem de la tensió que provoca deixar-la per al final. Crec que Un pessic a l’ànima és un relat ben escrit, tant en l’aspecte lingüístic com en el literari, ben construït, pel que fa al seu canemàs argumental, i que conté prou elements en el contingut i en la forma, per convertir la seva lectura en una experiència agradable i satisfactòria.
L’autor ha sabut veure que la vida no és només una successió de fets, sinó una cosa molt complexa o complicada en què els fets, els temes, les preocupacions i els anhels es barregen, s’encreuen, divergeixen, se separen i, fins i tot, de vegades, tornen a coincidir PER CASUALITAT.
En primer lloc hi ha les persones. I, d’entre totes les coses que animen i preocupen les persones, l’impuls amorós. Tot el fons de la novel·la és recorregut per un impuls amorós. Un impuls nascut quan els seus protagonistes són molt joves, que gairebé no són conscients d’aquest impuls. Un impuls que queda soterrat pel pas del temps, però que reviu i assoleix punts d’una ardència notable; i que, malgrat totes les vicissituds per què passen els personatges, perviu fins i tot “més enllà de la mort”.
Això, la història d’amor, només és l’esquelet de la novel·la. Sobre aquest esquelet, com en un cos on hi ha enganxats músculs, nervis, venes, artèries, pell, etc., van acomodant-se les altres capes del relat.
Si l’amor era el tema de les persones, el segon tema és la diferència social. El món està dividit així, en classes socials que de vegades es disputen el poder, altres vegades pacten, en un estira-i- arronsa constant. La societat en què viuen els personatges d’Un pessic a l’ànima també està estructurada en classes, i la pertinença a cada una d’aquestes classes, igual que en Romeo i Julieta, marca els personatges de manera decisiva. La història d’amor, doncs, és envaïda per una història de pertinença social, que dificulta la lliure expressió d’aquella història, però que, gràcies a la intervenció de les casualitats, tindrà un desenllaç sorprenent.
Tot això s’esdevé en un lloc i un moment molt precisos. L’acció de la novel·la té lloc en diferents localitats catalanes (Palamós, Girona, Barcelona: no és casual que coincideixin en part de l’itinerari vital de l’autor) durant els darrers anys del franquisme. L’autor ha volgut que, tot i que els personatges protagonistes no viuen amb intensitat l’ambient polític del moment, per un seguit de casualitats i fets fortuïts s’hi vegin involucrats. I és així com aquesta novel·la, de sobte pren un inesperat aspecte de novel·la històrica o més encara de novel·la política, amb un acostament força realista a fets que eren, per desgràcia, quotidians: persecucions, detencions, tortures, atemptats, delacions, consignes, dobles personalitats, etc. L’acció se centra en persones vinculades al llavors existent Front d’Alliberament Català (el FAC), un grup que defensava l’acció armada i que va cometre alguns atemptats (bàsicament a edificis significatius, com ara jutjats, locals del Movimiento, algun diari, cruïlles de comunicacions o punts de distribució d’electricitat). Encara que hem de suposar que els fets relatats a la novel·la són de ficció, s’assemblen força als fets reals. Fins i tot una de les persones que hi apareixen, presenta unes traces derivades de les tortures, molt semblants a les que van detectar-se en un membre del FAC també detingut i torturat. Per no parlar de la consigna que fan servir a la novel·la, “la matança del porc”, la mateixa que Quico Pi de la Serra feia servir públicament i sense que les autoritats censores advertissin a qui es referia.
Segurament, per a molt lectors, aquest rerefons polític serà un dels elements més atraients de la novel•la, no en debades es tracta de passatges que han estat poc estudiats i difosos de la nostra història recent.
Tot i amb això, l’editor, a l’hora d’il·lustrar la novel·la, ha escollit un tema que fins ara no he esmentat:
A la contraportada hi ha una foto (de Teresa Fargas) que primer m’havia semblat que corresponia a una paret de pedra seca. Però després, mirant-m’hi més, vaig veure que es tractava d’una conjunt de peces de suro estibades. El suro és l’altre element discursiu d’aquesta novel·la. Tot i que quantitativament és una part petita, resulta molt interessant la descripció de les feines i l’ús del lèxic propi de la indústria surera, o tapera, actualment d’actualitat perquè coincideixen a les llibreries, a més d’aquesta novel·la, la titulada Quan en dèiem xampany, de Rafael Nadal.
O sigui que tenim una novel·la amb una història d’amor, una història de diferenciació i ascens social i una història política, amb un rerefons i un passat fonamentat en la indústria dels taps. Tot això com està combinat? Doncs amb traça. Convertint la novel·la en un puzzle, amb una espoleta col·locada al començament que activa la memòria, que donarà lloc a un flaixback, i amb diversos itineraris que van convergint, trobarem la ruta que ens menarà fins al present. Aquest itinerari, l’Alfons el va guarnint amb uns elements que tenen un caràcter determinant en la història: les casualitats. I suposo que no és casual que l’autor aposti per la casualitat, que hi ha una voluntat d’expressar el valor que l’atzar juga en les nostres vides. Tenim la tendència a pensar que la casualitat és un recurs fàcil, com si l'autor no hagués tingut prou habilitat per lligar les coses de manera planificada. A les novel·les policíaques, per exemple, solem valorar que la resolució del cas sigui pels mèrits i la perspicàcia del detectiu. Si l'investigador ha trobat la solució per casualitat, solem pensar que l'autor no s'hi ha esforçat gaire. En aquest punt, però, recordaré com la casualitat es troba present en tota la gran literatura. I és així com la casualaitat, per exemple, és la que construeix l'enorme tragèdia d'Èdip rei. I són casualitats el que trobem en moltes comèdies de Shakespeare. I són felices casualitats el que es presenta en novel·lasses com Tirant lo Blanc i el Quixot. I no és una casualitat que la sogra de Gil Foix, a La febre d'or, de Narcís Oller, es mori precisament en aquell precís moment, quan encara no havia fet testament? Una frase de Friedrich Dürrenmatt ens serveix per posar punt i final a aquesta qüestió: "Com més planifiqui l'home la seva manera de procedir, més fàcil li serà a la casualitat trobar-lo". Això és el que ha fet l'Alfons: la casualitat ha fet acte de presència en una novel•la ben planificada, on aquesta casualitat no és fruit de l'atzar, sinó de la mateixa calculada planificació.
Joan Cavallé
7-11-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada