Amb dits de molsa, la darrera novel·la d’Alfons Cama, ens presenta, in media res, un escenari que ens podria semblar inofensiu. Molt aviat, però, mitjançant un pròleg brevíssim, se’ns descobreix que hi ha un cadàver, que aquesta no serà una història fàcil, que l’autor no es conforma amb escriure sobre la superfície de les coses. També ens informa del seu treball en relació a l’estructura de l’obra, la dosificació a l’hora de donar detalls o pistes a seguir, la perícia en que ens portar de la mà per terrenys incerts i versamblants.
El cadàver d’aquestes primeres ratlles és el d’un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit, sense concessions, però també amb aquestes escletxes d’esperança que la vida sempre ens permet.
Pensareu, doncs que la novel·la acaba bé, que potser m’hi he avançat, però quan un argument està ben dissenyat tot això depèn del punt de vista del lector. L’escriptor proposa, una història, uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta. Després d’aquests preliminars, l’acció s’inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la Literatura i sempre et provoca la sensació que tot és aquest “algú” té un gran ventall de opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot obert, doncs. Com a la vida! El personatge que arriba és el d’una dona, la Roxana, filla del Llac de l’Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les seves respectives dosis de dolor, d’esperit de renúncia i, també, com no pot faltar mai en una novel·la de l’Alfons, d’esperança. La Roxana, d’altra banda, sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no es tracta només d’això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les seves opcions.
En la seva anterior novel·la, en Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les darreries del franquisme, però també l’esforç dels petits revolucionaris en aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines de Amb dits de molsa, els temes són la immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals, l’especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus protagonistes per camins imprevisibles.
Però, en aquesta història, també s’hi donen cita l’amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria aspectes de la novel·la que heu d’anar descobrint per vosaltres mateixos. El ventall d’opcions que suposa la proposta d’Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L’autor ens ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls.
Són detalls que utilitza per elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l’acció: Tarragona, les seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de l’observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir l’escena, inserint-la en l’ambient en què transcorre.
D’aquesta manera ens apropa a nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel rovell de l’ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre paissatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens pertanyen.
D’emigrants, ho som una mica tots. Qui, en algun moment de la vida, no s’ha sentit estranger? Estereu d’acord amb mi que sigui d’on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha sentiments universals com l’amor, el record a la mare o als fills, l’enyorança a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha espais per l’emoció.
L’Alfons Cama escriu de manera molt visual, però no per això renuncia a fer-ne partícip de l’experiència els altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la humitat i la salabror que se’ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de campanetes, aquella que ens anticipa l’atmosfera acollidora de les classes de ioga.
En Cama no deixa gaire espai a la imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant. L’oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta... I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure’s i de parlar. Són personatges que evolucionen perquè els hi passen coses, perquè estan vius, perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha éssers humans. Per tot això, llegir l’Alfons Cama és una bona experiència, un rencontre amb les bones històries.
El cadàver d’aquestes primeres ratlles és el d’un home del qual no sabem res, i representa una incògnita que ens mantindrà expectants fins al desenllaç de la novel·la, on tot cobra sentit, sense concessions, però també amb aquestes escletxes d’esperança que la vida sempre ens permet.
Pensareu, doncs que la novel·la acaba bé, que potser m’hi he avançat, però quan un argument està ben dissenyat tot això depèn del punt de vista del lector. L’escriptor proposa, una història, uns personatges. El lector o la lectora interpreta la seva proposta. Després d’aquests preliminars, l’acció s’inicia amb algú que arriba a la ciutat, una magnífica fórmula per començar. Algú que arriba ha estat un dels temes més sovintejats en la Literatura i sempre et provoca la sensació que tot és aquest “algú” té un gran ventall de opcions per desenvolupar-se com a personatge, de bones i de dolentes. Tot obert, doncs. Com a la vida! El personatge que arriba és el d’una dona, la Roxana, filla del Llac de l’Inca. Tant la partença com la mateixa arribada contenen les seves respectives dosis de dolor, d’esperit de renúncia i, també, com no pot faltar mai en una novel·la de l’Alfons, d’esperança. La Roxana, d’altra banda, sempre porta una maleta groga amb la qual recorre molts dels escenaris, però no es tracta només d’això. Amb ella tragina records, fa moure la seva vida, les seves opcions.
En la seva anterior novel·la, en Cama retratava les diferències de classe, encara ben marcades durant les darreries del franquisme, però també l’esforç dels petits revolucionaris en aquella lluita difícil i desigual contra la dictadura. Ara, a les pàgines de Amb dits de molsa, els temes són la immigració, la crisi que pateix la nostra societat, els paradisos fiscals, l’especulació urbanística, el món de la droga o la impunitat. Tots aquests són els elements que, amb distintes gradacions, aniran empenyent els seus protagonistes per camins imprevisibles.
Però, en aquesta història, també s’hi donen cita l’amor, la tendresa, el desig, la sensualitat i uns dits de molsa que ho poden tot. Si anés més enllà sobre aquest títol, us desvetllaria aspectes de la novel·la que heu d’anar descobrint per vosaltres mateixos. El ventall d’opcions que suposa la proposta d’Alfons Cama en aquesta tercera novel·la està servit. L’autor ens ho ofereix fent servir una prosa cuidada, rica en matisos i detalls.
Són detalls que utilitza per elaborar les descripcions dels llocs on transcorre l’acció: Tarragona, les seves places, carrers i barris, el Carmel barceloní, el Priorat i la seva extensió de vinyes, i una Lima que coneix de primera mà. Ens ho serveix des de l’observació atenta, és com una càmera que va apropant-se per mostrar textures i contorns, però que, també, de la mateixa manera sap allunyar-se i obrir l’escena, inserint-la en l’ambient en què transcorre.
D’aquesta manera ens apropa a nuclis urbans desfavorits, a ambients marginals, o ens convida a transitar pel rovell de l’ou de la ciutat. Tots aquests escenaris conformen el nostre paissatge, per molt que de vegades ens veiem abocats a pensar que alguns no ens pertanyen.
D’emigrants, ho som una mica tots. Qui, en algun moment de la vida, no s’ha sentit estranger? Estereu d’acord amb mi que sigui d’on sigui la persona i vagi on vagi, hi ha sentiments universals com l’amor, el record a la mare o als fills, l’enyorança a la terra, que són comuns per tothom. Potser per això dins la novel·la hi ha espais per l’emoció.
L’Alfons Cama escriu de manera molt visual, però no per això renuncia a fer-ne partícip de l’experiència els altres sentits: es poden flairar olors diversos, a Amb dits de molsa, i penetrants. Així mateix, podem sentir la humitat i la salabror que se’ns queda a la pell, o escoltar la dringadissa de campanetes, aquella que ens anticipa l’atmosfera acollidora de les classes de ioga.
En Cama no deixa gaire espai a la imaginació quan ens presenta els seus personatges. És tanta la minuciositat que fa servir que gairebé podríem reconèixer-los si ens els trobéssim al davant. L’oval de la cara, la forma dels ulls i el color del cabell, la vestimenta... I, el que és més important, una manera de fer genuïna de moure’s i de parlar. Són personatges que evolucionen perquè els hi passen coses, perquè estan vius, perquè tenen sentiments i ens fan pensar que al darrere de les paraules hi ha éssers humans. Per tot això, llegir l’Alfons Cama és una bona experiència, un rencontre amb les bones històries.
Coia Valls
https://coiavalls.wordpress.com/
Reus, 1 febrer 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada