diumenge, 23 de juliol de 2017

"Deia la Virginia Woolf...", Glòria Berbel glossa Amb dits de molsa

Deia la Virginia Woolf que una bona novel·la és aquella que el fa PENSAR o SENTIR. Deia que ha de posar el ganivet entre les juntes del cuir amb el que la majoria de nosaltres estem recoberts. Que ens ha de posar incòmodes i certament alerta. Deia que el sentiment que ens produeix una bona novel·la no té perquè ser purament dramàtic i, per tant, propens a desaparèixer quan sabem com acaba la història. Ha de ser un sentiment DURADOR sobre assumptes que ens importen d’una manera o una altra. Una bona novel·la, deia la Woolf, no necessita tenir trama; no necessita tenir final feliç; no necessita tractar sobre gent simpàtica o respectable, no necessita ser com la vida que coneixem.
L’única manera de decidir si una novel·la és bona o dolenta, assegurava la Virgínia Woolf, és simplement observar les nostres pròpies sensacions a l’arribar a l’última pàgina. Si ens sentim VIUS, FRESCOS i PLENS D’IDEES, llavors és bona; si ens quedem FARTS, INDIFERENTS i amb POCA VITALITAT, llavors és dolenta.
“Amb dits de molsa” arrenca amb un pròleg que ens situa al Moll de la Costa, al port de Tarragona, amb una barca carregada de gent que s’endinsa al mar per fer una sortida ornitològica i observar les diferents espècies d’aus de la zona. L’excursió acaba amb la troballa del cos d’una persona enganxat a una boia i que està sent devorat per alguns ocellots. Aquest és el començament impactant d’una novel·la que es podria etiquetar com un “thriller”, amb les seves intrigues, que ens fa entrar en un submón fosc, de corrupció, de delinqüència i petites màfies. O es podria etiquetar, també, com una novel·la d’amor i passió.
Però això no ho desvetllaré, ho haureu de llegir... L’Alfons es segueix superant. L’estructura de la novel·la és fàcil, és àgil, és lleugera i agraïda. Està dividida en quatre parts i els capítols són curts, molts d’ells amb aquell final que et convida a continuar perquè el lector es queda amb les ganes de saber què passarà, que vindrà després d’allò que ens ha posat sobre la taula però que no ens acaba de mostrar.
La primera part és la que ens presenta els personatges principals: La Roxana, la immigrant peruana que deixa enrere la seva terra natal i les seves dues filles per buscar fortuna en aquesta terra promesa; l’Ignasi Torres, l’agent immobiliari carregat de duros gràcies, sobretot, a l’especulació i algun que altre “xanxullo”; i la Carlota, la noia jove i guapa que s’apunta a les classes de ioga on va l’Ignasi i de qui ell, s’enamora perdudament.
Així arrenca la novel·la...
Tres vides molt diferents que només tenen en comú que tots tres són fills de la immigració. En el cas de l’Ignasi de pares cordovesos, en el cas de la Carlota de pare d’orígens extremenys, tot i que va néixer al Carmel. I la Roxana que prové de les illes flotants del gran llac inca, al Perú, d’un món radicalment diferent al que es troba aquí. Aquests tres mons tan distants entre si convergiran en l’espai i en el temps, i d’aquest creuament en sorgeix una història plena de passions i d’intrigues.
No vull donar moltes més pistes...
És una novel·la molt ben tramada, d’aquelles històries en què es té la sensació de què es tanca el cercle tot i que, segurament, molts lectors desitjarien que es tanqués d’una altra manera.
M’agrada la seva utilització del llenguatge: directe en els moments en què s’ha de passar a l’acció sense miraments, suau i delicat i amb un ús de les metàfores molt ben triades quan les escenes ho han necessitat, sobretot en les escenes més calentes... Amb dits de molsa... Bonica metàfora que evoca uns dits suaus i flonjos...
L’Alfons ens passeja en la seva novel·la pels racons de Tarragona que ell tan bé coneix, també ens fa visitar el Priorat i les seves vinyes o ens porta a Lima o al Carmel. Uns paisatges plens de contrastos, com la història, on es recrea la diversitat d’emocions i sentiments que conviuen en la nostra estimada raça humana, des dels més purs als més obscurs.
“Amb dits de molsa”, la tercera novel·la de l’Alfons Cama, és una bona novel·la. Reprenent el que deia la Virgínia Woolf, ni m’he n’he quedat farta, i ni molt menys indiferent i amb poca vitalitat, sinó tot al contrari, m’ha fet sentir viva, molt viva, sobretot quan he llegit les tòrrides escenes de sexe que es plantegen en alguns moments de la novel·la... Fantàstic l’erotisme que es desprèn en alguns passatges!
Jo només tinc una objecció a fer i és que la novel·la se m’ha fet curta. Hauria continuat llegint aquesta història de passions, d’intrigues, d’homes i dones plens de contrastos, amb les seves llums i amb moltes ombres. Aquestes històries de vides plenes d’esperança, de desitjos, de victòries i de derrotes, de sexe però, sobretot, de molt d’amor. Felicitats Alfons, per aconseguir que els sentiments traspassin les pàgines per instal·lar-se als cors dels lectors. Et desitjo molts, molts èxits.

Cap comentari:

Publica un comentari