dimarts, 26 de novembre de 2019

L'escriptor Xulio Ricardo Trigo glossa la novel·la El primer piteu

Alfons Cama comença a tenir una trajectòria notable a la seva esquena, malgrat que va començar a publicar fa, relativament, poc temps, l’any 2013. Des d’aleshores han vist la llum cinc novel·les, entre les quals Amb dits de molsa (2015) i L’olor de la seva pell (2017). Aquesta darrera que ens ocupa, El primer piteu, té, però, una particularitat respecte de la seva obra anterior, és una novel·la històrica.
És molt freqüent que en parlar de Literatura i Història se’ns presenti un conflicte de difícil solució. La Història ha evolucionat durant els darrers anys vers la consideració de ciència, la Literatura és l’art de la imaginació i de la memòria, dues marques d’aigua que, reunides dins el text literari, ens condueixen per camins diferents al pròpiament científic.
Un escriptor de novel·la històrica ha d’intentar acostar posicions. Des de l’anàlisi i la documentació rigoroses, però prenent la Literatura com a bandera.
La lectura d’El primer piteu ens dona bones pistes de com l’Alfons Cama ha interpretat aquesta tasca. Manega importants quantitats d’informació que sap administrar amb perícia. És obvi que s’ha documentat, però no pas de qualsevol manera. No era fàcil perquè el moment i el lloc ens semblen només una petita espurna de vida en la immensitat de l’Edat Mitjana.
L’Alfons ens introdueix en un món peculiar, el dels paraires, drapers, teixidors a la comarca del Solsonès. S’ha de dir, però, que, com passa amb les bones novel·les, tenim la sensació que la seva història va més enllà de les circumstàncies locals i que afecta a una visió més àmplia d’aquests oficis. Aquesta és també la tasca de la ficció, ser capaços d’inferir el tot, l’immens, a través de petites i documentades aproximacions. Això ho fa molt bé la novel·la històrica, sobretot quan l’autor sap interpretar el que esdevé a la fi una difícil empresa.
Després de llegir altres obres seves, tenim també la certesa que l’Alfons Cama continua evolucionant pel que fa a la seva escriptura. Els personatges són molt rodons, creïbles, i estan molt ben traçats, començant pel Gerard, el nostre protagonista, aquest home que dubta del Creador perquè pensa que li barra sempre el camí a la felicitat. El Gerard és un personatge ple d’intel·ligència vital, un supervivent, un home del poble que deu lluitar de la manera que sigui si vol portar a terme els seus projectes. Tota la informació que manega l’autor sobre la draperia i els altres oficis el completen i fa creure als lectors en la seva evolució.
A banda de secundaris molt aconseguits, l’altre personatge que ens crida l’atenció és la Blanca, ja sabreu perquè. I em serveix per dir que també les dones estan molt ben tractades en aquestes línies, com si a l’autor res de l’humà li fos aliè.
Hem parlat, doncs de com l’autor ens fa situar en aquest moment tan especial. Assistirem a una excel·lent reconstrucció històrica de la vida als monestirs a l’època de Pere el Cerimoniós i ens anirem imbuint d’altres vides, les dels nostres avantpassats. L’Alfons Cama sap fer molt bé la feina que ha escollit, reunir paraules que esdevenen històries. Ja des que el vaig conèixer em vaig adonar de com li fascinaven les històries.
Però tot això no tindria sentit sense un coneixement profund de l’ofici i l’Alfons Cama ha anat reunint saviesa narrativa en aquests anys. La seva prosa resol molt bé tots els desafiaments que li planteja la narració. Tant pel que fa als diàlegs, un aspecte sobre el que té una extremada cura, com per les descripcions de llocs i personatges.
Construir històries no és una tasca fàcil. Fa falta il·lusió, ímpetu, dedicació. Després de llegir El primer piteu tinc la sensació que res de tot això és absent dels intents de l’autor i, també, que ens trobem davant la seva novel·la més aconseguida.
Ara us toca a vosaltres, lectors i lectores. Se’ns dubte que estem davant una obra que reuneix moltes virtuts: és entretinguda, està ben escrita, resulta molt interessant perquè ens parla d’un món, el de la draperia, bastant poc tractat en la literatura catalana sobre l’Edat Mitjana. També és un llibre amb amors desgraciats, amb venjances, amb morts, amb judicis. Us convido, doncs, a la seva lectura.

Cap comentari:

Publica un comentari