...L’Alfons és un escriptor dels que es preocupen i fins i tot pateixen per l’estil. Després el resultat llueix, i molt que llueix, gràcies a aquesta preocupació. Com és l’estil de l’Alfons Cama?
La prosa del Cama, la prosa camiana, si m’ho permeteu, és bastant com ell. Com l’autor. Això, com tot el que dic i diré té un biaix descaradíssim però està basat en les meves conviccions, que són fortes: a mi també em preocupa, m’agrada i m’excita l’estil. L’estil camià és molt com ell, doncs.
He compartit hores i tallers aquí a l’Ateneu amb l’Alfons i us he de dir que, tot i una diferència d’edat petita però significativa, amb l’Alfons m’ha passat i em passa que el veig com un company d’escola de la meva infantesa. No un de concret, sinó un prototipus. El nano organitzat, contundent, amic de l’ordre, net i polit, generós, imaginatiu dins d’uns límits, prudent, valent, just. El veig allà jugant a bales i té el mateix posat i la mateixa cara i rialla de murri que li veieu ara. Amb la seva bossa de bales, sense grans escarafalls, juga, les deixa anar, les escampa, les posa en risc, mira de guanyar el company, sense fer mals irreparables, i de seguida arreplega i cap a la bossa. Doncs amb la seva prosa fa això mateix. Juga, deixa anar, escampa, arrisca, mira de guanyar per sorpresa, amb enginy però sense fer mal, arreplega i cap a la bossa… no fos cas que es perdés alguna bala.
Per altra banda, té sentit de l’escena: entrar, sortir, moure’s, ambientar. Sap encadenar una cosa amb l’altra, donar energia als personatges, ambientar i dibuixar personatges ho fa de pebrots. Sempre troba aquell detall, aquell agafador, aquell moment. Pot ser eròtic, violent, romàntic, trist, arriscat i calculador. Són els ingredients que calen, els que ens agraden i ens fan ser fanàtics de les novel.les. Us en llegiré un fragment i aviam què en penseu.
"Feia dies que no es movia dels baixos del campanar, ennierada sota la volta de l’escala. Quan va veure que la porta s’obria, les ninetes dels ulls se li van estrènyer fins a quedar una ratlla vertical. Un miol tendre va sortir de la seva boca. Tenia una sensació agradable de buidor a la panxa i, sota el seu cos, quatre gatets se li arrapaven al ventre xuclant-li els pits a les palpentes. Eren d’un color cendrós intens, com ella, però unes clapes de blancs i grisos mals repartides delataven la petja odiosa amb què un pare desaprensiu havia marcat els seus cossos. A toc d’hora prima el campaner havia deixat la gata amanyagada, tranquil·la, al jaç de sota l’escala. En aquell parell o tres d’hores, la Burella, sola, a la penombra dels seus dominis, havia gatonat sense perdre cap de les seves cries. A en Tonet la vida li havia ensenyat més a tractar amb els gats que amb els homes i era conscient que, llavors, en veure la tendresa de l’espectacle, tan sols calia deixar-la tranquil·la mentre alletava la gatada. Li va apropar el conc que rondava per la sala i el va omplir amb una barreja de pa, llet i despulles de pollastre que portava a la galleda de fusta. A ella, la feixuguesa d’aquells dos mesos d’embaràs li havien impedit alimentar-se dels rosegadors que, en sentir-se afamada, perseguia per tota la vila. Llavors, les menges de l’home que feia ressonar les campanes li eren imprescindibles. En Tonet es va asseure en un pedrot mig escairat que li feia de seient i es posà a meditar com hauria d’anomenar a cadascun dels components de la quadrilla. Es mirà amb deteniment com els petits es disputaven les millors mamelles de la Burella i els noms dels cadells li van anar apareixent en el seu curt enteniment: Tacat, Peluda, Albat, Cendrosa."
Altra vegada uns animals. Ja us ho he avisat. I altra vegada aquesta prosa elegant, que ens xucla (com aquests gatons les mamelles de la gata), altra vegada aquest lèxic contundent, ric, greixós, gustós…
Ennierada, cendrós, palpentes, amanyagada, alletava, afamada, les menges, pedrot mig escairat, cordam, etc. És per tot això que jo us recomano llegir aquesta novel.la, perquè us agradarà, us farà glatir, us excitarà i us posarà tristos. I pel camí entendreu la història i la manera de viure d’uns altres temps i no gaire lluny d’aquí. Però aquesta part la deixo per ell, que és el que en sap. Per la meva part, ja he dit el que havia de dir.
He compartit hores i tallers aquí a l’Ateneu amb l’Alfons i us he de dir que, tot i una diferència d’edat petita però significativa, amb l’Alfons m’ha passat i em passa que el veig com un company d’escola de la meva infantesa. No un de concret, sinó un prototipus. El nano organitzat, contundent, amic de l’ordre, net i polit, generós, imaginatiu dins d’uns límits, prudent, valent, just. El veig allà jugant a bales i té el mateix posat i la mateixa cara i rialla de murri que li veieu ara. Amb la seva bossa de bales, sense grans escarafalls, juga, les deixa anar, les escampa, les posa en risc, mira de guanyar el company, sense fer mals irreparables, i de seguida arreplega i cap a la bossa. Doncs amb la seva prosa fa això mateix. Juga, deixa anar, escampa, arrisca, mira de guanyar per sorpresa, amb enginy però sense fer mal, arreplega i cap a la bossa… no fos cas que es perdés alguna bala.
Per altra banda, té sentit de l’escena: entrar, sortir, moure’s, ambientar. Sap encadenar una cosa amb l’altra, donar energia als personatges, ambientar i dibuixar personatges ho fa de pebrots. Sempre troba aquell detall, aquell agafador, aquell moment. Pot ser eròtic, violent, romàntic, trist, arriscat i calculador. Són els ingredients que calen, els que ens agraden i ens fan ser fanàtics de les novel.les. Us en llegiré un fragment i aviam què en penseu.
"Feia dies que no es movia dels baixos del campanar, ennierada sota la volta de l’escala. Quan va veure que la porta s’obria, les ninetes dels ulls se li van estrènyer fins a quedar una ratlla vertical. Un miol tendre va sortir de la seva boca. Tenia una sensació agradable de buidor a la panxa i, sota el seu cos, quatre gatets se li arrapaven al ventre xuclant-li els pits a les palpentes. Eren d’un color cendrós intens, com ella, però unes clapes de blancs i grisos mals repartides delataven la petja odiosa amb què un pare desaprensiu havia marcat els seus cossos. A toc d’hora prima el campaner havia deixat la gata amanyagada, tranquil·la, al jaç de sota l’escala. En aquell parell o tres d’hores, la Burella, sola, a la penombra dels seus dominis, havia gatonat sense perdre cap de les seves cries. A en Tonet la vida li havia ensenyat més a tractar amb els gats que amb els homes i era conscient que, llavors, en veure la tendresa de l’espectacle, tan sols calia deixar-la tranquil·la mentre alletava la gatada. Li va apropar el conc que rondava per la sala i el va omplir amb una barreja de pa, llet i despulles de pollastre que portava a la galleda de fusta. A ella, la feixuguesa d’aquells dos mesos d’embaràs li havien impedit alimentar-se dels rosegadors que, en sentir-se afamada, perseguia per tota la vila. Llavors, les menges de l’home que feia ressonar les campanes li eren imprescindibles. En Tonet es va asseure en un pedrot mig escairat que li feia de seient i es posà a meditar com hauria d’anomenar a cadascun dels components de la quadrilla. Es mirà amb deteniment com els petits es disputaven les millors mamelles de la Burella i els noms dels cadells li van anar apareixent en el seu curt enteniment: Tacat, Peluda, Albat, Cendrosa."
Altra vegada uns animals. Ja us ho he avisat. I altra vegada aquesta prosa elegant, que ens xucla (com aquests gatons les mamelles de la gata), altra vegada aquest lèxic contundent, ric, greixós, gustós…
Ennierada, cendrós, palpentes, amanyagada, alletava, afamada, les menges, pedrot mig escairat, cordam, etc. És per tot això que jo us recomano llegir aquesta novel.la, perquè us agradarà, us farà glatir, us excitarà i us posarà tristos. I pel camí entendreu la història i la manera de viure d’uns altres temps i no gaire lluny d’aquí. Però aquesta part la deixo per ell, que és el que en sap. Per la meva part, ja he dit el que havia de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada